1.“El problema és en tot cas si els sobiranistes estan fent o no el que cal fer per a avançar i per a portar Catalunya a una quota de llibertat superior a la que tenim ara.”
(Vilaweb, extret de l’editorial. 02/11/06)
2.“ERC deu haver calculat que era preferible fer president el candidat feble d’un partit derrotat a les urnes que no pas haver de competir amb el que la majoria de catalans havia considerat el millor candidat d’entre tots.”
(Salvador Cardús, extret de l’article Més partits, menys país. Avui, 10/11/06)
3.“El temps és un jutge implacable que posa tothom al seu lloc. Moltes vegades, quan hom analitza uns fets des de la distància curta, se li escapen moltes coses. La campanya bruta de setge i enderroc liderada per Carod Rovira contra l'independentista Àngel Colom durant els anys 1989-1996 obeïa a unes raons profundes que només la perspectiva dels anys ha posat al descobert. Ara tot, però, se comença a explicar i qui vulgui entendre com i perquè Carod Rovira ha arribat a fer president de Catalunya tot un espanyolista com José Montilla, ha d'anar a cercar la resposta en la trajectòria i la biografia personal de Carod.”
(Lobby per la Independència, extret de l’article Carod, submarí del PSOE. Web de l’entitat, 21/11/06)
4.“El nou tripartit, rebatejat amb el nom d'entesa no és cap altra cosa que un mínim comú denominador basat en conceptes com les políques de progrés o la cohesió social. Poc bagatge de projecte per a un govern que ha sumit el nacionalisme en un profund desconcert i desànim. Un projecte de govern que es caracteritza, segons paraules del que serà president, Sr. José Montilla, en la prioritat social davant les desfassades reivindicacions identitàries, que es donen per tancades. Un govern, per tant, mancat de tremp nacional.”
(Elies 115, extret de l’article Desconsol. Blog anònim, 23/11/06)
5.“Carod-Rovira ens sorprèn. Què vol dir que amb el nou tripartit passarem del ‘catalanisme de cap de setmana’ al ‘catalanisme de pluja fina’? On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec?” (...) “Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se’ns ho faran al damunt i direm que ens agrada.”
(Xavier Bosch, extret de l’article Pluja fina. Avui, 27/11/06)
6.“No és veritat que els problemes que ells anomenen “identitaris” estiguin oposats als problemes socials, culturals o econòmics dels ciutadans. Així com la meva identitat no és independent de la meva professió, la meva edat, el meu sexe i les meves manies, així mateix la identitat d’un país va lligada a la seva economia, a la seva història, a la seva cultura, als seus projectes i aspiracions. No són coses separades, senzillament perquè “la identitat”, tota sola i separada de la resta, no significa res, no és res de res. Treballem per la nostra identitat quan sabem a quin país som i quan treballem per enfortir el benestar, la cultura, els sentiments, el comerç i, amb això, l’autoestima dels ciutadans del país.”
(Josep Maria Terricabres, extret de l’article La batalla identitària. Blog personal, 28/11/07)
7.“Els que defineixen la seva identitat ideològica sobre el doble pilar esquerrà i independentista gaudeixen sempre d’amplis avantatges per situar-se i actuar en el terreny polític. El seu nacionalisme radical els permet criticar als nacionalistes tebis acusant-los de traïdors, sense que això els impedeixi a ells acollir-se a la seva identitat d’esquerres per a entendre’s políticament amb partits espanyols (d’esquerres), i sense que el seu ideari se’n ressenti. (...) Molts antics Euskadiko Eskerra es van quedar al PSOE sense canviar gens. I molt em temo que d’altres en situació semblant acabaran fent el mateix.”
(Iñaki Anasagasti, extret de l’article Abertzales catalans (I). Avui 18/12/06)
8.“Els d’ERC volen la ‘sobirania completa’ per a Catalunya. Però com que ni CiU ni el PSC la desitgen, pacten amb el PSC posant l’accent ‘en les qüestions socials’. (...) Per això diu Carod que el pacte amb el PSC no és una traïció a la causa catalana. Pacten amb el PSC pel bé del nacionalisme català. (...) I mentrestant, què passarà amb la part nacional? Puigcercós declarava fa uns mesos a Deia que ‘l’única solució és reconèixer el dret a l’autodeterminació o reconèixer les nacions. Si no es reconeix que Euskadi és una nació, els bascos haurien d’exigir el seu dret a l’autodeterminació quan una majoria democràtica i pacífica així ho permeti’. Gràcies pel consell. Però ara assegura que ‘Esquerra no pensa plantejar un debat sobre l’autodeterminació. Després d’un procés estatutari amb tant desgast, el que volem és desplegar-lo des del govern, encara que hi votéssim en contra.’” [Expansión, 11/11/07]
(Iñaki Anasagasti, extret de l’article Abertzales catalans (II). Avui 19/12/06)
9.“La guerra de banderes que s'ha produït recentment a Catalunya s'assembla força a la que va tenir lloc l'abril del 2005 a Leitza (Navarra), per bé que amb diferents elements. A l'Ajuntament de Leitza, la Guàrdia Civil retirava la ikurriña i els ciutadans tornaven a posar-la. A Catalunya, Esquerra Republicana va retirar la bandera espanyola de la conselleria de Joan Puigcercós i José Montilla ha ordenat penjar-la de nou. És a dir, que l'espectacle ha acabat amb una nova humiliació d'ERC. El pitjor, però, és que si hem de jutjar ERC per la docilitat amb què acull les humiliacions que rep, haurem de concloure que ha trobat en la subordinació una font de plaer molt més poderosa que l'independentisme. Esquerra, no hi ha dubte, té tot el dret a flirtejar amb el suïcidi; el que és preocupant és que demani, a més, la complicitat dels qui l'han votada.”
(Víctor Alexandre, extret de l’article L’impossibilisme d’Esquerra. Blog personal, 20/12/06)
10. “Ara ERC només hi ha fet de torna [amb la formació del segon tripartit], i es dedica al ‘reformisme’ conceptual, esbravant el sòlid ‘independentisme tranquil’, com l’havia definit Ramon Barnils, en un ‘catalanisme de pluja fina’, d’aquella que no fa ni obrir el paraigua.”
(Salvador Cardús, extret de l’article L’eix i l’àmbit nacional. Avui, 01/12/06)
11.“Montilla contrapone la Catalunya social a la Catalunya nacional y ERC no rechista. Montilla presenta un programa ‘posnacional’ y Esquerra aplaude. Montilla reduce drásticamente los poderes y la capacidad presupuestaria de ERC en el Govern y no se oye ni una queja... Montilla mueve una ceja y todos se ponen firmes, en primer tiempo del saludo... a la bandera. (...) La cúpula de ERC parece dispuesta a aguantar lo que le echen con tal de mantenerse en el tripartito.”
(Jordi Barbeta, extret de l’article El hombre fuerte. La Vanguardia, 10/12/06)
12.“Si, segons he llegit, Josep Pla havia dit que allò que més s’assembla a un nacionalista espanyol de dretes és una nacionalista espanyol d’esquerres, ara ja sabem que l’anomalia nacional dels catalans fa que aquest principi no se’ns pugui aplicar. Ara i aquí, un nacionalista català de dretes és allò que queda més als antípodes d’un independentista català d’esquerres. Ara i aquí, la dreta liberal ‘radicaleja’ –si més no, de boca- i l’esquerra independentista se n’empassa moltes per assumir el conservadurisme nacional del PSC. El món al revés.”
(Salvador Cardús, extret de l’article Conservadurisme nacional. Avui, 15/12/06)
13.“El desconcert en l’àmbit del sobiranisme es va incrementar quan ERC va protagonitzar el frenètic ball estatutari que va començar amb un ‘sí crític’, per donar pas a la prudent abstenció per mantenir intacte el tripartit fins arribar al ‘no sobiranista’, un cop descartat el vot nul.”
(Saül Gordillo, extret de l’article 2006, l’any que va sacsejar el sobiranisme. Blog personal, 20/12/06)
14.“Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. (...) Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret [de la tercera hora de castellà a l’escola] ‘suposa un avanç històric per a la llengua catalana’, o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió [per la trucada del conseller Maragall al Matí de Catalunya Ràdio d’Antoni Bassas], aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.”
(Joan Solà, extret de l’article Plantem cara. Avui, 28/12/06)
15.“Si els polítics ens hi ajuden, genial. Però ni la ingènua casa comuna de CiU ni l’independentisme sense fronteres d’ERC no ens portaran nacionalment més lluny si no senten el clam indignat del poble, ni que sigui el d’una gran minoria significativa. Sí, s’ha acabat el bròquil. Però a més, volem el pa amb oli!
(Salvador Cardús, extret de l’article .. i volem pa amb oli. Avui, 12/01/07)
16.“Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d’ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l’actuació com un ‘sol govern’, amb un ‘lideratge sòlid’ i ‘un president que mani’”.
(Joan Carretero, extret de l’article ERC, de planeta a satel·lit (I). Avui, 20/01/07)
17.“No és estrany que, davant del pacte de govern, des del sobiranisme es reaccionés amb desconcert o amb contrarietat, fins i tot per part de gent que havia donat suport públic a la campanya d’ERC. (...) Fixem-nos en el seguit d’episodis que s’han anat succeint des de la formació del govern i que afecten ERC de manera especial: des de la bandera espanyola al departament de Governació al decret estatal que imposa més castellà a l’ensenyament, des del suport entusiasta a la candidatura olímpica de Madrid al silenci sobre l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals (...)
Aquesta línia d’actuació del nostre partit en els últims temps ha sumit en la perplexitat bona part de l’independentisme català, exultant l’any 2003. Malgrat les votacions a la búlgara dels òrgans de govern d’ERC, penso que molts militants comparteixin amb mi, i amb milers de ciutadans (que ja van abstenir-se, que es plantegen fer-ho o que ens continuaran votant com a mal menor) una visió diferent del paper que li toca jugar a l’independentisme català: un paper no subordinat ni al regionalisme de centre-dreta ni a l’esquerra estatal, i que decideixi les seves aliances en funció d’una estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l’horitzó de la llibertat nacional el seu principal referent.”
(Joan Carretero, extret de l’article ERC, de planeta a satel·lit (II). Avui, 21/01/07)
18.“Aquesta crida va adreçada als 20 diputats independentistes d’ERC al parlament del parc. És l’hora de triar: fer un pas endavant o esdevenir còmplices del Partido Carod-Rovira, formació neopalanganera satèl·lit del PSOE.”
(Josep Sort, extret de l’article Als diputats independentistes del Parlament. Blog personal, 21/01/07)
19.“Ens feia falta un Carretero perquè ERC, comandada per uns dirigents d’allò més eteris i ebris de poder, podria acabar confonent discreció amb deserció. I això, un país com el nostre, que aspira a la plena sobirania amb només un partit nacionalista, no s’ho pot permetre.”
(Olla de grills, extret de l’article Carretero. Blog col·lectiu, 22/01/07)
20.“En la mesura que el lideratge de Carretero articuli l’esquerra independentista i incorpori nous segments de la societat civil fins ara decebuts o despolititzats, la feina és bona. En el moment que això esdevingui un partit en competència directa amb ERC, la feina només serà bona si arrossega també el sobiranisme cansat de CDC. Si el desgast del PSC ha donat lloc a Ciutadans i aquest també ha tret vot al PP, el desgast d’ERC no pot donar lloc a un partit que tregui vots únicament a ERC, perquè això seria fer la jugada a mitges. Temps al temps.”
(Xavier Mir, extret de l’article Gent amb opinió que opina sobre La Vanguardia (i sobre Carretero). Blog personal, 22/01/07)
21.“L’anàlisi de’n Carretero és extremadament interessant. No només posa el dit a la nafra, no és pot actuar com si ja fóssim en un país independent, sinó que també adverteix que CiU no és cap alternativa vàlida. Pel seu autonomisme i submissió als nuclis de poder espanyols (afegeixo jo).”
(Josep Sort, extret de l’article Preparem l’escenari de la independència. Blog personal, 22/01/07)
22.“És evident que el nacionalisme català i l’independentisme donen símptomes de cansament, de confusió, de profunda decepció davant de tantes jugades polítiques de mirada curta, però amb la iniciativa de Carretero torna a aparèixer un corrent disconforme amb aquesta actitud cansada. Tocava que algú sacsegés el tema de nou, que algú s’alcés contra l’anar fent i el sense soroll d’aquesta legislatura, atribuïble de forma especial a un partit com ERC (encara podem recordar articles de Carod-Rovira queixant-se de la filosofia catalana d’el nostre mal no vol soroll, mentre que ara es parla justament d’evitar tot xiu-xiu possible).”
(Jordi Cabré, extret de l’article Reagrupament nacionalista. Avui, 22/01/07)
23.“L’article de l’exconseller Joan Carretero publicat a l’Avui, constata la discrepància d’alguns sectors de la militància republicana –encara sense determinar numèricament- amb l’estratègia del seu partit dins el govern de José Montilla (...) Són moviments que expressen una desorientació. La desorientació dels que van guanyar les eleccions però no van aconseguir prou majoria per governar, i la dels que van decidir repetir l’acord amb el PSC contra l’opinió d’una part dels seus militants i electors, que no entenen l’actitud excessivament prudent que van prenent els seus dirigents per mantenir l’estabilitat del nou govern tripartit.”
(Avui, extret de l’editorial. 22/01/07)
24.“El moviment [de Joan Carretero], sorgit de diversos nuclis comarcals després del desengany que va generar l’Estatut de la Moncloa i el seu actual desplegament, vol impulsar una ofensiva de dignitat nacional que recuperi l’esperit de la històrica manifestació del 18 de febrer de 2006, impulsada per la Plataforma pel Dret de Decidir. Els impulsors, desvinculats de qualsevol formació independentista existent en l’actualitat, volen frenar ‘el procés de desnaturalització que pateix Catalunya’.”
(Tribuna Catalana, 22/01/07)
25.“És fàcil comprovar que hi ha un nombre significatiu de persones pròximes a Esquerra o militants d’aquest partit desconcertades amb l’actual situació política. (...) Per això el cap de setmana dos articles de l’exconseller Carretero, després d’una notable especulació de La Vanguardia, han tornat a provocar un allau de preguntes, respostes, nervis, corredisses, apunts de blocs i reclamacions de campanyes. Carretero s’ha mostrat crític amb el seu partit, cosa que no és cap novetat. I ha dibuixat una radiografia d’Esquerra com a partit subordinat al PSOE i sense identitat pròpia, que navega a la deriva.”
(Vicent Partal, extret de l’article Carretero. Vilaweb, 22/01/07)
26.“Josep-Lluís Carod-Rovira va escolir un fòrum madrileny, Nueva Economía, per presentar el que tot indica que és la nova etapa d’Esquerra Republicana de Catalunya. És a dir, la definitiva conversió d’aquesta formació en un partit que no desperti el més mínim dubte entre els poders de l’Estat. Almenys, aquests semblen els propòsits de Carod, encara que hi ha alguns dirigents, com Joan Carretero, que no els comparteixen, i pretenen seguir, encara que potser al marge d’ERC, defensant plantejaments clarament independentistes. (...) Esquerra sembla que opta –o almenys és el que sembla intentar Carod-Rovira- per acabar amb els nuclis defensors de l’inedependentisme, per configurar un partit de gestió. Nacionalista, per descomptat, però desactivat de qualsevol càrrega sobiranista.”
(E-notícies, extret de l’editorial. 22/01/07)
27.“El dirigent d’ERC de Vic i conseller nacional d’aquest partit, Pere Vilarrasa, ha sortit avui defensant les crítiques que l’exconseller Joan Carretero ha llançat contra l’actual direcció republicana, i també lamenta que ERC estigui ‘subordinada i captiva del PSC-PSOE.’ Vilarrasa demana als companys de partit que coincideixen en aquesta valoració ‘acumular forces pel que pugui ser.’ Ens diu un col·laborador de Carretero que està rebent centenars de mostres d’adhesió de militants republicans que demanen que encapçali un moviment de regeneració del partit.”
(Submarí, extret de l’article El dirigent d’ERC Pere Vilarrasa surt en defensa de Carretero i proposa “acumular forces”. Blog anònim, 22/01/07)
28.“Los dirigentes de ERC entraron en el primer tripartito como héroes y fueron expulsados del mismo como mártires. Los héroes visionarios de un independentismo que aspiraba (yo nunca me creí tal majadería) a la conversión soberanista del PSC y una parte de sus votantes (¡ahí es nada!) finalizan su primer trayecto gubernamental como mártires sacrificados en el altar del pactismo ‘traidor’ que les quiere –braman ellos- fuera del sistema. (...) Con el segundo tripartito precocinado, Carod, Puigcercós y el resto ya no pueden ponerse las máscaras de héroes ni de mártires. Se quemaron los disfraces. ¿Qué hacen? Se convierten en fantasmas. No fantasmas en el sentido peyorativo, faltaría más. Me refiero a entes que habitan en un mundo paralelo e invisible al margen de la realidad y que, sólo de tarde en tarde, se manifiestan, siempre discretos. (...)
Carretero se rebela contra la trampa de una política catalana que trata de expulsar de la vida oficial la irresuelta cuestión nacional. Y se rebela contra la colaboración entregada de los dirigentes de su partido en esta operación de gran anestesia. Carretero piensa –como pensamos muchos- que es una anestesia que puede sumir al país en un coma irreversible.”
(Francesc-Marc Álvaro, extret de l’article Héroes y fantasmas. La Vanguardia, 23/01/07)
29.¿Por qué Carod se traga sapos como la tercera hora de castellano o el retraso en la financiación autonómica y en el despliegue del Estatut?, se preguntaba Mas y muchos en ERC –como el ex conseller Joan Carretero- a los que corroe la impaciencia. Es lógico este rebullicio en las bases republicanas, presas de una excitación azuzada durante años, que no aciertan a ver las virtudes de la ‘calma chicha’ –en palabras de Mas- en la que se han instalado sus políticos. Y es que a estas alturas de la película tenemos a Carod-Rovira vendiendo a los suyos el ‘patriotismo social’, copyright de Pasqual Maragall. Pero, ¿qué les pasa a estos chicos?”
(M. Dolores García, extret de l’article Esquerra busca la carambola perfecta. La Vanguardia, 23/01/07)
30.“Alguns líders d’ERC han dit aquest cap de setmana que Joan Carretero hauria de marxar del partit. De fet, fa temps que obren la porta als descontents, no sigui que es quedin i passi com en l’època de Joan Hortalà o Àngel Colom. Al capdevall, ERC és encara un partit assembleari. Però tot això és voler defugir el debat. En canvi, la proposta de l’executiva del partit em sembla assenyada: si Carretero és membre del consell nacional, que s’expliqui allà. (...) En qualsevol cas, el catalanisme no pot abandonar el debat públic, com no pot fer la socialdemocràcia o el liberalisme. Efectivament, com diu Carod-Rovira, renovar-se o morir. Parlem-ne, doncs.”
(Salvador Cot, extret de l’article Parlar-ne o morir. Avui, 23/01/07)
31.“Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós segueixen acollonits. Ara estan movent l’aparell d’ERC per impedir el canvi de direcció que fàcilment es produiria en un congrés extraordinari. Aquest és el fotut temor del president i del secretari general, perquè tal com està ara la militància seria entrar en un risc sense control. Ens diuen [un membre de l’executiva que simpatitza amb Carretero] que Xavier Vendrell ha ordenat a totes les federacions extremar la vigilància als moviments interns, especialment a la federació de l’Alt Pirineu.”
(Submarí, extret de l’article Carod i Puigcercós s’uneixen i intenten frenar el seu relleu a ERC. Blog anònim, 23/01/07)
32.“Tenen raó les veus d’ERC que consideren que les crítiques de l’exconseller de Governació Joan Carretero afavoreixin Convergència i Unió. No hi ha dubte que és justament per això que els mitjans de comunicació afins a CiU s’interessen per ell molt més ara que no pas quan era al govern. De fet, és tan elevat l’interès que manifesten que gairebé sembla que Joan Carretero hagi canviat. Però no és cert. Carretero no ha canviat, en tot cas és ERC qui ho ha fet. ERC diu que ho fa pel bé del país, potser sí, acceptem-ho, però ha canviat. I quan hom canvia, no pot pretendre que tots els qui lo donaven suport canviïn també. (...)
Vull dir amb això que és un greu error la desqualificació sistemàtica que alguna gent d’ERC està fent de les seves veus discordants, talment com si fossin una força enemiga a abatre. L’autocrítica, quan és noble i no la mou ni l’autoodi ni el desig inconfessat de fer mal, és profundament enriquidora. Seria injust, per tant, a més de poc intel·ligent, qüestionar la noblesa de Carretero en lloc de reflexionar sobre el que diu. I hi ha dues bones raons per fer-ho: perquè no és l’únic que ho diu i perquè la divisió de l’independentisme seria un mal averany per al país.”
(Víctor Alexandre, extret de l’article La consciència crítica d’Esquerra. Blog personal, 23/01/07)
33.“Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira han de ser conscients que cap de les dues opcions, la de CiU aprovant amb nocturnitat l’Estatut de la vergonya, i la d’ERC, amb la seva opció de govern d’Entesa, han creat un estat de confusió, desorientació, molt important entre una bona part del sobiranisme, i més en concret de molts de militants i votants de CiU i ERC. Caldria demanar, doncs, que actuéssim amb peus de plom. El sobiranisme ‘emprenyat’ que va sortir al carrer el 18 de febrer es troba enmig del foc creuat dels dirigents i aparells de CiU i ERC i necessiten una etapa de serenor, de discurs nacional clar, de CiU i ERC per poder creure de nou amb les estructures de la coalició i del partit independentista.”
(Col·lectiu Joan Creixell, extret de l’article La roba bruta es renta a casa?. Tribuna Catalana, 23/01/07)
34.“Els militants del Partit Republicà Català, reunits a Barcelona el dissabte 20 de gener en la I Conferència Nacional del partit, han manifestat públicament ‘el nostre suport i per això volem animar Joan Carretero a aprofundir en el projecte que ha emprès i fer-li saber que, en la mesura de les nostres possibilitats, encara modestes però en clar procés d’expansió, ens tindrà a l seu costat. El comunicat també assegura que ‘condemnem les respostes [a Carretero] de Carod-Rovira i Puigcercós, que en mitjà de comunicació es va mostrar directament partidari de l’expulsió, un procediment que pro bé coneixen tots aquells que han intentat inúltiment aquests darrers anys canviar des de dins del partit la línia de rendició de l’independentisme i de sotmetiment a l’esquerra espanyola per la qual ha apostat decididament l’actual direcció d’Esquerra.’”
(E-notícies, extret de l’article El PRC encoratja Carretero davant “la traïció” d’ERC”. 23/01/07)
35.“L’acceptació per la direcció d’ERC d’un nou tripartit presidit per José Montilla va ser un altre cop decisiu a les postures sobiranistes i independentistes dintre d’ERC. Perquè Montilla, malgrat tot, era l’home que, amb la benedicció del PSOE, li havia fet el llit a Maragall. Aquesta entrada en un executiu presidit per algú com José Montilla era el triomf definitiu de les posicions pragmàtiques dintre d’ERC. Era el triomf d’una realpolitik que excloïa les postures independentistes. (...) Tot està doncs molt clar. La posició que manté Carretero no té lloc en l’actual Esquerra Republicana. Per tant, no hauria de retreure-se-li que hagi pres la seva iniciativa fora del partit, perquè, en tot cas, el que sorprèn és que Carretero segueixi dintre ERC.”
(E-notícies, extret de l’editorial L’afer Carretero. 23/01/07)
36.“La inflexió que molts esperaven després de les eleccions del 2003 no es va produir, o més ben dit, va fer-ho en sentit contrari, quan el necessari sacseig de les consciències va transvertir-se en els successius descarrilaments del tripartit. El més greu, sens dubte, ha estat la pèssima negociació de l’Estatut, arrodonida per la irresponsabilitat de cremar tot un referèndum per aconseguir la misèria que alguns tot just comencen a sospitar. Inútil cercar-ne el culpable perquè són legió. Els partits van descendir per sota del nivell històric, i ara assistim a la creació d’un boc expiatori per fabricar una entesa que permeti anar tirant fins a la propera crisi. Mentre arriba, seguirem sotmesos a la cerimònia de la confusió, d’una banda, posant adjectius al patriotisme i, de l’altra, aixecant masos que a l’entrada ja cal deixar-hi la fe en la fermesa de l’aixopluc.”
(Joan Ramon Resina, extret de l’article Alguna cosa es mou. Avui, 24/01/07)
37.“El independentismo de ERC, encumbrado en el 2003 por su promesa de nuevo estilo de hacer política, ha conseguido en un tiempo récord acomodarse sin rechistar a la vieja hegemonía socialista, la de las peores formas.”
(Salvador Cardús, extret de l’article Sin confianza no hay “casa gran”. La Vanguardia, 24/01/07)
38.“Joan Puigcercós sempre ha volgut marcar distàncies respecte a Josep-Lluís Carod-Rovira de cara a la successió, però acaba de lligar més que mai el seu futur polític respecte al del president d’ERC. Si s’han equivocat amb la seva aposta estratègica per Montilla –això només ho podran dir els electors- l’alternativa és Carretero.”
(Xavier Rius, extret de l’article La menjadora. E-notícies, 25/01/07)
39.“Pere Vilarrasa, dirigent d’ERC de Vic i conseller nacional, aprofita el seu bloc per expressar l’absència de perfil que considera que hi ha en l’ERC actual. (...) El dirigent vigatà, que va ser durant uns quants anys membre de l’executiva d’Esquerra, va publicar fa uns mesos un article en què calificava el conseller Joan Puigcercós d’’encarregat de Montilla’ i on ja enumerava bona part dels greuges que el cap de setmana passat va posar de manifest l’exalcalde de Puigcerdà.”
(E-notícies, extret de l’article Carretero rep els primers suports. 25/01/07)
40.“El que a mi em sobta és que Joan Puigcercós cregui que, efectivament, l’eficàcia i la nació s’exclouen i, en canvi, no l’eficàcia i el socialisme o l’eficàcia i l’espanyolisme, per exemple. ¿Segur que el doctor Carretero s’equivoca quan diagnostica? Examinem ara la reacció de Carod, qui va discursejar que cal mirar al segle XXI i no al passat, que no s’ha de ser ‘essencialista’ i que cal ‘renovar-se o morir’. Se m’escapa que té a veure aquesta diguem-ne reflexió amb el que s’assenyala Carretero, però trobo la cançó taral·larejada pel president d’ERC recorda desagradablement aquella altra que diu que, avui en dia i en plena globalització, nacionalismes com el català són fenòmens antimoderns, unes antigalles pròpies de tribus confoses i ignorants.”
(Marçal Sintes, extret de l’article Respostes. Avui, 26/01/07)
41.“Sortosament, hi ha força simpatitzants i dirigents sensats a ERC que han sabut llegir l’article de l’exconseller Joan Carretero com l’autocrítica constructiva d’un personatge compromès amb el seu país i amb el seu partit. (...) Carretero adverteix que la via actual va en sentit oposat, que aprima la ja feble consciència nacional i l’anestèsia. En el fons, Carretero tem que el poder acabi desfigurant ERC. I no és l’únic que ho pensa.”
(Josep M. Torrent, extret de l’article Carretero, la veu de la consciència. Avui, 26/01/07)
42.“Joan Puigcercós estaria legitimat per dir que hi ha un ‘independentisme de saló’, si no fos perquè d’ell podria dir-se, amb el mateix dret, que practica un ‘independentisme de moqueta’. Perquè només des de l’exercici del poder autosuficient es poden posar etiquetes a les alternatives que emanen de la societat per a la bona marxa del país. (...) Farà bé ERC d’escoltar el discurs de Carretero. No és que confiem gaire en les lluites internes de poder partidista. Però un símptoma que la societat es belluga, que el poder no ho és tot, i que, de la renovada lluita ideològia-política independentista, encara se’n pot esperar molt més que no es pensen els etiquetadors a la babalà.”
(Julià de Jòdar, extret de l’article Etiquetadors de conveniència. Avui, 26/01/07)
43.“ERC ha fet un canvi profund de discurs, d’estratègia i de cultura política que potser és legítim però que no ha tingut el coratge ni de reconèixer ni de justificar.”
(Salvador Cardús, extret de l’article Testosterona, a banda. Avui, 26/01/07)
44.“Un govern amb Montilla a la presidència pot ser qualsevol cosa, tret d’un govern amb independentistes ‘marcant paquet’” [per les declaracions de Joan Puigcercós al programa El Club de TV3]
(David González, extret de l’article Al fons del congelador. Avui, 28/01/07)
45.“Potser l’enorme malestar que pateixen molts catalanistes honestos no es traduirà políticament en res, però l’únic partit creix és el dels estupefactes.”
(Vicent Sanchis, extret de l’article El partit dels estupefactes. Avui, 28/01/07)
46.“Molta gent creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys ànsia de butaca. Vejam si se’n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels anys 80, l’independentisme català és extraparlamentari.”
(Francesc Puigpelat, extret de l’article El ‘full de ruta’ de Carretero. Avui, 28/01/07)
47.“En la época en la que la Esquerra de Àngel Colom aparecía por primera vez en el horizonte como una amenaza seria, Pujol siempre advertía que el discurso independentista sólo llevaba a la frustración y pedía sentido común para construir el país del día a día. (...) Vivir para ver. No ha de pasar mucho tiempo para que Carod diga que el discurso de Carretero es demagógico y populista y que sólo conduce a la frustración.”
(Jordi Juan, extret de l’article No le busquen nombres: se llama pujolismo. La Vanguardia 29/01/07)
48.“Quan es planteja la independència com a alternativa política seriosa, i no com un esquer electoral per als descontents, com ha fet fins ara ERC, cal pressuposar l’existència d’un full de ruta. ¿Existeix aquest pla, o és només una aspiració inconcreta destinada a reversionar la vella cançoneta que tanta frustració ha provocat en la gent que té –que tenim- aspiracions nacionals? Perquè suposo que el pla no és aquell conjunt de vaguetats i llocs comuns que va publicar Xavier Vendrell dissabte i diumenge passat a l’AVUI... O sí? Aquell és realment el full de ruta?”
(Ferran Sáez, extret de l’article Partitures en blanc. Avui, 30/01/07)
49."L'escola és una catàstrofe nacional, els nens creixen sense consciència lingüística i enganxats a la tele espanyola, la cultura catalana s'ensenya amb quatre pinzellades mal fetes, deslligada del procés polític, i la cultura per defecte és l'espanyola". (...) "Abans la persona que arribava a un cert nivell cultural es catalanitzava, ara això ja no passa. Ens diuen que hi ha cultura i nació més enllà de la llengua, i és cert, però la desaparició de la llengua i de la cultura comportaran necessàriament la desaparició del que avui entenem per ser catalans."
(Patrícia Gabancho, extret del llibre El preu de ser catalans. Febrer 2007)
50.“PSC i ERC són dos mons que no tenen res a veure. Ells són espanyolistes i nosaltres independentistes.”
(Joan Carretero, extret del llibre Jo he servit el tripartit. Docudrama d’un ex de Maragall. Febrer de 2007)
51.“L’Institut d’Estudis Catalans manifesta la seva profunda preocupació per les conseqüències negatives que es poden generar pel que fa a la posició del català en els cicles educatius de primària i secundària. La nova regulació obstaculitza l’assoliment per a la llengua catalana del mateix nivell de competència que, en canvi, es vol assegurar per a la llengua castellana.”
(Declaració institucional del Consell Permanent de l’Institut d’Estudis Catalans. Febrer de 2007)
52.“Mai hen estat tant malament com avui: cal seguir lluitant per una Catalunya-nació”
(Josep Termes, extret de la conferència Història del catalanisme al segle XX. Centre d’Estudis Jordi Pujol. Febrer, 2007)
53.“Per a Zapatero existia una possibilitat: mantenir la presidència de la Generalitat per als socialistes, sempre que estigués garantit que Esquerra no provocaria problemes. No oferiria a l'oposició política i mediàtica a Madrid arguments per desgastar Zapatero. Un tripartit, sí, però diferent del primer. Sense que Zapatero hagi de renunciar a res, ni a la presidència de la Generalitat per a un dels seus ni a mantenir ben cuirassats els seus flancs mediàtics. Aquest és el tripartit que tenim. Zapatero beneeix el tripartit -que no hauria existit mai sense la seva benedicció- perquè Montilla li dóna garanties que hi domesticarà Esquerra. Que Esquerra no farà res que desgasti la imatge de Zapatero a Espanya. Que Esquerra es portarà bé. I si Montilla ofereix aquestes garanties a Zapatero és perquè algú a Esquerra li ha ofert aquestes garanties a Montilla. Que no pateixi Zapatero, que els mitjans afins al PP no li podran muntar una campanya cada setmana perquè el tripartit destrueix la unitat d'Espanya.
La primera prova de les noves característiques del tripartit, del paper de Montilla als servei dels interessos de Zapatero, va ser el disseny del paper de Carod al govern. Per a Carod, personalment, hauria estat lògic retornar al govern en la mateixa posició i amb la mateixa força que tenia quan se'l va fer fora. Hauria estat un reconeixement personal, una revenja lògica contra una defenestració que Carod sempre ha considerat injusta. Però la primera prova davant de Zapatero, davant l'opinió pública espanyola, que el segon tripartit no comportaria per al PSOE els mateixos problemes d'imatge que el primer era devaluar el paper de Carod al govern.”
(Vicenç Villatoro. Extret del llibre L’engany. Febrer de 2007)
54.“Algú em fa arribar una publicació secreta que s’ha repartit entre tots els homes i dones principals de l’independentisme governamental per tal de fer front als fets que posen en evidència la naturalesa del Govern Montilla com allò que és: una oficina provincial amb missió anestèsica sobre el fet nacional i amb voluntat de convertir el nacionalisme/sobiranisme/independentisme en un segment social testimonial, folklòric, decoratiu, accessori i estrany en una Catalunya política que s’assembli ben aviat al País Valencià i Galícia.
Aquest manual o argumentari tan interessant no sembla que hagi estat escrit per Xavier Vendrell, per raons òbvies. Més aviat es diu que sorgeix de les aportacions originals de figures com Enric Marin, Hèctor López Bofill, David Miró i Oriol Junqueras, caps de brot del més subtil pensament independentista-montillista que ens il•lumina en aquesta hora. No es descarta que l’exconseller Josep Bargalló també hi hagi contribuït des de la seva perspicàcia i erudició. El manual conté un decàleg que sintetitza tot allò que ha de dir un bon independentista oficial al servei del president Montilla. Passo a copiar-lo pel seu valor documental i perquè ens ajuda a comprendre algunes actituds dels nostres pròcers hereus de Macià i Companys.
‘1- Si us esmenten la llei estatal de Dependència, que ERC ha votat a Madrid i el Consell Consultiu de la Generalitat ha tombat, la culpa és de CiU per haver dit sí al nou Estatut.
2- Si us esmenten el decret del castellà, que el conseller Ernest Maragall accepta de fet pel bé de la pàtria i del progrés, la culpa és de CiU per haver dit sí al nou Estatut.
3- Si us esmenten les lleis harmonitzadores que prepara el ministre Sevilla, la culpa és de CiU per haver dit sí al nou Estatut.
4- Si us esmenten les escasses competències del vicepresident Carod dins del Govern, la culpa és de CiU per haver dit sí al nou Estatut.
5 -Si us esmenten la gran minva en les partides econòmiques que gestiona ERC al Govern, la culpa és de CiU per haver dit sí al nou Estatut.
6 - Si us esmenten les declaracions de l’exconseller Carretero, és una conspiració de CiU en aliança amb "els ressentits".
7 -Si us esmenten les crítiques als dirigents d’ERC que el sociòleg Salvador Cardús planteja en els seus articles, heu de demanar el seu cap i, de pas, dir que és una conspiració de CiU en aliança amb "els puristes".
8- Si us esmenten que ERC ha deixat de tenir veu i perfil, heu de respondre que "ara tenim tàctica i estratègia" i que dia vindrà en què, des del Canigó, una veu ressonarà imitant el poeta: "Ni Espanya, ni França, Països Catalans!". Sobretot, parleu sempre d’un futur inconcret. En cas de dubte, la culpa és de CiU per haver dit sí al nou Estatut.
9 - Si us esmenten d’altres persones crítiques amb la política d’ERC, digueu sempre que són els que volien tocar cuixa en aquest Govern i que o formen part de la conspiració de CiU o són ximples que no han entès els nous temps. També s’ha de remarcar molt sovint que ells cobren dels poders fàctics per dir el que diuen. Només nosaltres tenim conviccions, ells són mercenaris miserables que cerquen el plat de llenties.
10 - Tots aquests arguments es resumeixen en un: la culpa de la situació del país és de CiU per haver dit sí al nou Estatut. ERC, però, salvarà el país al costat del president Montilla. En podeu estar ben segurs".
(Francesc-Marc Álvaro, Manual d’argumentació de l’independentista governamental superat pels fets (no paraules). El Singular Digital, 01/02/07)
55.“No voldria distreure el senyor Vendrell, que en el seu article de diumenge ens demanava que no lio féssim perdre el temps. Gràcies al vicesecretari general de coordinació interna, ara ja sabem que ERC està en fase d’’acumulació de forces’, un terme d’argot revolucionari marxista que descriu períodes de reorganització posteriors a grans derrotes, però que, naturalment, si es pot fer des del govern, millor que millor. Probablement , a Marx ni li havia passat pel cap. Ara bé, la meva preocupació és una altra. Jo, no és que demani la independència per demà passat, senyor Vendrell, però voldria saber com es nota que ERC és al govern des de 2003, per exemple, en els resultats de la política lingüística o a l’hora de frenar que els informatius de TV3 siguin una arma potent –això sí, en català- d’espanyolització i pèrdua de l’autocentralitat nacional. Res: només és per posar dos exemples. Perquè fins i tot la gradualitat hauria de tenir calendari i uns mínims d’eficàcia.”
(Salvador Cardús, extret de l’article Quatre pel preu d’un. Avui, 02/02/07)
56.“Podríem, contestar, doncs, que el que hi fa Esquerra, al govern, és escalfar cadires. Vistes les coses, és ben legítim combregar-hi amb aquesta pensada. Amb això, però, no n’hi ha prou. I cal demanar comptes. I exigir rectificacions… Però, esclar, això depèn i és cosa d’ERC.
Preocupant, el panorama política catalunyès. Amb llums d’alarma enceses i pampalluguejants.
De tota manera, i parafrasejant el film "Casablanca", sempre ens quedarà Puigcerdà (i el seu antic batlle, el senyor Carretero). O com deia el realitzador italià Nani Moretti, dirigint-se al líder del seu partit i antic primer ministre Massimo D’Alema: "sisplau, D’Alema, fes que sembli que ets una mica d’esquerra". Doncs, això, amigues i amics d’ERC, que sembleu una mica que sou el que dieu ser. Amb fets, si pot ser.”
(Pere Meroño, extret de l’article Què hi fa Esquerra, al Govern?. Blog personal 2/02/07)
57.“Ni las banderas, ni la lengua, ni las competencias, ni tampoco las relaciones con el Gobierno español. Nada simbólico ni político va a hacer tambalear al Gobierno de la Generalitat que preside José Montilla. (...) La cuestión educativo-lingüística quedó definitivamente zanjada ayer cuando el presidente de Esquerra Republicana y conseller de la Vicepresidència se declaró partidario de reforzar la enseñanza del castellano allá donde sea necesario.”
(Jordi Barbeta, extret de l’article El tripartito supera la prueba más difícil. La Vanguardia, 02/02/07)
58.“Bé, havia de passar. Ahir, per primera vegada des que el món és món, una informació del diari El Mundo era obertament favorable a les tesis de Josep-Lluís Carod-Rovira. Obrien l’article amb una cita textual: ‘L’objectiu del sistema educatiu és que els estudiants, quan acabin l’educació obligatòria, dominin perfectament totes les habilitats lingüístiques de les dues llengues cooficials a Catalaunya, i si per això cal fer reforços d’una llengua o una altra, el sistema educatiu ho ha de garantir.’ I El Mundo afegia: ‘De qui és aquesta frase? D’Albert Rivera? D’Ernest Maragall? De José Montilla? De Josep Piqué? De Daniel Sirera? No. La idea és de Josep-Lluís Carod-Rovira.’”
(Salvador Cot, extret de l’article Que tremolin els olotins. Avui, 03/02/07)
59.“Malaraudament, tant els responsables [del Govern de la Generalitat] d’immigració com els de la llengua, per acció en un cas i per omissió en l’altre, han renunciat a fer del català un element bàsic del procés d’integració. El govern ha optat per la via còmoda de promocionar les dues llengües oficials, com així consta en una nota de premsa oficial de fa uns dies. Lamentable.”
(Jacint Codina, extret de l’article Integració i llengua. Avui, 03/02/07)
60.“Al PSC ja li està bé la tercera hora en castellà; ERC se’n renta les mans amb la coartada del no a l’Estatut i CiU fa veure que no hi ha el que hi ha. De nou un 10 en tacticisme i un 0 en estratègia. I al final el catalanisme oblida quina és la llengua que té problemes a Catalunya i converteix en estació final el que només és una llei. Avui una hora més en castellà, i demà? Una estació final que no volia ningú. O sí?”
(David González, extret de l’article La llei només és la llei. Avui, 04/02/07)
61.“Es probable que el PSC no quiera hacerle una faena a Zapatero [impugnant la Ley de Dependencia] con su ley estelar en los momentos difíciles que atraviesa. Pero hay sapos y sapos. El PSC no es un partido nacionalista y estará encantado de compartir las competencias con su Gobierno amigo. Ahora bien, que trague con esto Esquerra Republicana tendría secuelas en el ecosistema. Convertiría a los sapos en una especie en vías de extinción. ¿Qué más podrían tragarse?”
(Jordi Barbeta, extret de l’article Hay sapos y sapos. La Vanguardia, 04/02/07)
62.“Joan Carretero, militant d’ERC, diu el que molta gent pensa: gent que va anar a votar i gent que es va quedar a casa. Els partits creuen que la crítica interna els perjudica electoralment, però no tenen en compte el cost agregat de la inconsistència. Com diu un important empresari d’aviació, si creus que invertir en seguretat costa massa, pensa en el cost que un avió s’estavelli.”
(Eduard Vallory, extret de l’article El cost de la inconsistència. Avui, 04/02/07)
63.“L’opció d’ERC comporta un alt preu polític, com s’ha pogut començar a constatar. Dins i fora del partit. Internament, aquesta estratègia ha desembocat en la primera gran discrepància, personalitzada en l’exconseller de Governació Joan Carretero. (...) De portes enfora són molts els votants republicans que han anat expressant el disgust profund que els produeixen les contínues ‘cessions’ que el partit ha anat desgranant des que es va formar el segon tripartit. Tot i que els responsables d’Esquerra han anat traient importància a aquestes crítiques –i que atribueixen sempre a les manipuolacions ‘convergents’-, la realitat és que un cert nerviosisme ha començat a escampar-se a les capes altes del partit.”
(Vicent Sanchis, extret de l’article Amb quina aigua es barreja l’oli d’ERC?. Avui, 04/02/07)
64.“El balanç de l’opció estratègica pel front d’esquerres és, des de la perspectiva del nacionalisme català, un desastre absolut. D’altra banda, és lògic. Si es dóna per acabat el debat identitari o s’ajorna sine die, si s’alimenta la idea que la política catalana és un xoc només entre dreta i esquerra, si Montilla i Carod juguen al mateix equip, si l’eix nacional es dóna per superat, si la Generalitat es deixa prendre alegrement competències, el resultat natural és que la cotització política del nacionalisme vagi de baixa. I curiosament això perjudica més Esquerra que no pas Convergència, en termes electorals.”
(Vicenç Villatoro, extret de l’article De victòria en victòria. Avui, 04/02/07)
65.“A molts diputats republicans els bullia la sang dimecres passat al Parlament després de sentir com el conseller d’Educació assegurava que la tercera hora de castellà no es pot recórrer. Però, com diuen ells mateixos, és ben diferent ser al govern que a l’oposició. És cert, tant com que d’una cadira a l’altra no hi ha més de tres passes.”
(Sandra Arenas, extret de l’article De qui és la culpa?. El Singular Digital, 05/02/07)
66.“L’episodi [de la tercera hora de castellà] ens mostra les misèries i els (auto)límits del tripartit i, en general, de l’autonomisme. Així, d’una banda, com calia esperar, al tàndem format pel PSOE i per la seva marca blanca, ICV, li ha faltat temps per proposar un decret que aplicarà la nova normativa. I, d’altra banda, ERC, a través de la vicepresidència de la Generalitat d’amunt ha manifestat el seu acatament a la normativa estatal, tot evitant de manifestar públicament el seu descontentament. Com es pot veure, l’estratègia del patriotisme social comença a donar els seus primers fruits...”
(extret de l’article Deixem d’amagar la llengua o no ens quedarà llengua a defensar. Llibertat.com, 05/02/07)
67.“ERC està disposada a aplicar la doctrina Montilla de gestió silenciosa i defugint, al preu que sigui, el conflicte amb l’Estat.”
(Salvador Cot, El Temps. 05/02/07)
68.“Para el mundo del PSC, que tiene la dirección política y el control del Govern, éste es el dato relevante [la consolidació de l’eix dreta-esquerra com a únic paradigma de la politica catalana] y lo único verdaderamente sustancial. Todo lo que los socialistas hacen, en Barcelona y en Madrid, es para asentar este esquema y hacerlo irreversible. Los republicanos les han regalado la palanca para ello. Por eso resulta pintoresco y surrealista que el conseller de la Vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, afirme ufano que estamos en una fase ‘más prenacional que posnacional’. Como si el hecho diferencial catalán comenzara con la actual presencia de ERC en el Gabinete Montilla.”
(Francesc-Marc Álvaro, extret de l’article Paradoja nacionalista. La Vanguardia, 06/02/07)
69.“Si una cosa ha reconegut Catalunya a Esquerra Republicana ha estat la seva esplèndida tasca com a responsable de la conselleria d'Educació. Fins i tot l'oposició l'ha reconeguda. Per això, davant la renúncia d'aquest partit a continuar-la, els primers desconcertats han estat els seus propis votants. És molt probable que els republicans, en assabentar-se de la intenció del govern Zapatero d'imposar una hora més d'espanyol en l'ensenyament primari, pensessin que la millor estratègia era fer el mateix que fan molts marits quan la dona els diu "Hem de parlar". És a dir: no ser-hi.”
(Víctor Alexandre, extret de l’article L’estratègia del marit. Blog personal, 6/02/07)
70.“El fet que l’Estat utilitzi els seus diners (els que ens han recaptat a nosaltres) per imposar-se políticament a la Generalitat és una baixesa immoral, fastigosa. I que ho faci prenent com a ostatges socials les famílies d’aquest país que més necessitats tenen és indigne d’un govern que, al damunt, es permet d’autoqualificar-se d’esquerres.”
(Salvador Cot, extret de l’article Espanyolisme demagògic. Avui, 07/02/07)
71.“Caldrà canviar el xip i abandonar la falsa normalitat que s’havia instal·lat des de la formació de l’Entesa. I començar a pensar que aquesta potser ja no serà la legislatura del desplegament de l’Estatut. Serà la legislatura de la defensa de la dignitat del país.”
(David Miró, extret de l’article La naturalesa del conflicte. Avui, 07/02/07)
72.“Carretero va ser sempre molt crític amb el Tripartit. Estava il·lusionat per construir un país diferent i per superar els darrers anys de CiU. Però, la il·lusió la va anar perdent gradualment al veure el que passava, fins al punt de proposar al partit retirar-se del govern al veure que quedaven desplaçats amb el tema del nou Estatut. Ara, després d’un cert temps, planteja un congrés per discutir la línia del partit, encara que no sap fins a quin punt pot fer un duel amb la direcció. El que sí que és veritat és que Carretero ha aconseguit unir Carod i Puigcercós i la pugna pel poder sembla que ha desaparegut.”
(extret d’una entrevista a Rafael Vallbona, autor del llibre Jo he servit el Tripartit. Docudrama d’un ex de Maragall. El Singular Digital, 07/02/07)
73.“Si Esquerra volia fer política, si Esquerra volia avançar en la construcció nacional de Catalunya el govern que es fa és un altre. El govern que es fa és un govern compromès en la construcció nacional de Catalunya. La Catalunya social? Quina Catalunya social, no em facin riure. S’ha de ser miserable per posar d’excusa la Catalunya social, però s’ha de ser molt imbècil per a creure-s’ho. Esquerra vol durar i cobrar, i res més. I si el preu és que un espanyol espanyolista com Montilla hagi de ser president de Catalunya, doncs benvingut el preu. I si el preu ha de ser empassar-se fins a l’última gota, doncs se l’empassaran i la faran empassar al país.”
(Salvador Sostres, extret de l’article Montilla el turc. El Singular Digital, 07/02/07)
74.“En pocs dies el govern de la Generalitat s’ha empassat el decret de la tercera hora de castellà, amb aplaudiments del conseller Maragall inclosos, i el Consell Consultiu ha demostrat com els vots d’ERC i PSC van laminar nombroses competències.”
(Jordi Cabré, extret de l’article Independència i realitat. Avui, 07/02/07)
75.“Ara hem sabut que el Tripartit-2 no recorrerà la llei de dependència malgrat que el Consell Consultiu va determinar que vulnerava una multitud d’articles de l’Estatut. Sens dubte, millor un Dragon Khan. Maragall era potser un ‘psicotímid’, com escriu Vallbona, i sens dubte era imprevisible, i també sens dubte exasperava els seus adversaris: però com a mínim no era gens partidari del silenci. El Tripartit-2 corre un perill més gran que el de ser jutjat com un bon o un mal govern: pot dur dintre l’embrió de la no-política, de la falta de política pròpia. Una circumstància letal per a un país com el nostre.”
(El Singular Digital, extret de l’editorial. 07/02/07)
76.“Joan Manuel Tresserras, just després de ser nomenat, va assegurar que no faria una política identitària. L'únic identitari a Catalunya és el castellà"
(Patrícia Gabancho, extret d’una entrevista publicada al diari Avui. 8/02/07)
77.“Poso alguns exemples d’allò que és una política en sentit radicalment contrari al nostre fet nacional i, per tant, en contra de tota possibilitat de modificar l’statuo quo actual: 1. Canviar el sentit de les paraules fins al ridícul, com assegurar que per ser independentista ja no cal ser nacionalista; 2. Dir que és més important ser de dretes o d’esquerres que compartir idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya (recordeu que a Escòcia o Quebec només hi ha un gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats); 3. Regalar el Govern i la presidència de la Generalitat a un dels dos partits nacionalistes espanyols (castigat terriblement a les urnes), que sempre posarà en primer lloc el poder de Madrid. 4. Renunciar tàcticament a millorar l’autogovern enmig de falses onades i proclames rupturistes i, poc després, amagar el cap sota l’ala i acceptar que el govern espanyol desmunti el país a trossos, cas de la llei de Dependència, el decret del castellà o el projecte harmonitzador del ministre Sevilla; 5. Malmetre el perfil del catalanisme i disminuir les institucions catalanes amb una barreja explosiva de verbalisme maximalista i gestió amateur de vol gallinaci; 6. Acusar de traïció d’altres catalanistes que segueixen pensant que el millor camí per avançar és picar pedra cada dia, per enfortir la musculatura del país i estendre una consciència nacional entre molts ciutadans que viuen al marge de tot això; 7. Parlar sempre d’un futur ideal on serem independents mentre el present es deixa en mans del sucursalisme més tronat i intervencionista, el que pretén reduir ‘l’anomalia catalana’ a folklore inconsistent... Podríem seguir.”
(Francesc-Marc Álvaro, extret de l’article Tornar al present. El Singular Digital, 08/02/07)
78.“Lo sucedido [amb la llei de la Dependència i les altres invasions competencials] viene a decir que da lo mismo que las decisiones se tomen en Madrid o en la Generalitat, y que por consiguiente no importa mucho, o no importa nada, que estas decisiones tengan en cuenta la realidad concreta de Catalunya, y de las personas que aquí viven, que en muchos aspectos difieren notablemente de la de otras partes de España. Si ello es así, lo mismo da que haya una autonomía real o que sólo sea una especie de negociado. En cualquier caso, lo increíble es que este planteamiento se haga desde el propio Govern de la Generalitat. Causa estupor. Y tristeza.”
(Jordi Pujol, extret de l’article Una renuncia muy grave. La Vanguardia, 08/02/07)
79.“-Home, Arnaldo, d'on véns tan content?
-Hola, Carod, doncs vinc de l'independentisme més radical. Concretament del d'Euskadi, Nafarroa i de les províncies basques del sud de França. També vinc del límit aquell en què no saps on s'acaba usar bombes per defensar les idees i on comença l'ús de les paraules. I tu, d'on véns?
-Jo vinc d'un govern que fa patriotisme social.
-Patrioquè?
-Coi, és ben clar, no? Pa-tri-o-tis-me so-ci-al. A casa no es parla de res més. Però, parlem de tu, amic Arnaldo. On vas ara? És que veig que t'estàs movent força.
-Doncs no t'ho creuràs, però he deixat l'autodeterminació i ara me'n vaig a un lloc que en diuen autonomia política que uneixi Euskadi i Navarra dins de l'Estat espanyol. Ah, i acceptant les regles de joc que marca la Constitució.
-Renoi, quin viatge que t'estàs fotent!!!
-Sí, Déu n'hi do... I tu, Carod, on vas ara? Perquè veig que també t'estàs movent.
-Doncs jo ara vaig cap al sobiranisme. Si el nostre Estatut, al qual et recordo que vaig votar no, resulta que no cap a la Constitució, quina via ens queda si no és la sobiranista?
-Però, amic Carod, ¿i el patriotisme social?
-També, també. Dilluns, dimecres i divendres. Però dimarts i dijous sobiranisme.
-Carai, doncs tu també viatges amb una facilitat... I uses algun tipus de propulsió especial?
-I tant!!! Carreterona. És brutal. Una dosis de Carreterona en forma d'article i tu no saps com t'espaviles. Veus que pots quedar-te sense discurs i de sobte et despertes de la migdiada tripartida amb unes ganes d'independentisme que no te les acabes. Imagina't que fins i tot recorrerem la tercera hora de castellà, una cosa impensable fa un mes. No vols provar-la, Arnaldo?
-No, no. Nosaltres som així sense necessitat de dopar-nos.”
(Iu Forn, Carreterona, vigor per a home i dona. Avui, 09/02/07)
80.“Des del pacte Zapatero-Mas, ERC ha destacat en la seva agra ofensiva contra l’Estatut. Per tant, fa venir vergonya aliena –i sorprèn, encara que fins a un cert punt- que ara pretengui apropiar-se’l i esdevenir-ne heroica defensora. El que hauria estat coherent per part dels republicans era convocar, aprofitant que arriba el carnaval, una macrorua per celebrar que la fi de l’Estatut és més probable que mai.”
(Marçal Sintes, extret de l’article ERC i l’Estatut. Avui, 09/02/07)
81.“Fa temps que la direcció d’ERC dóna mostres d’una manca de rumb polític preocupant. Dels episodis desconcertants que la direcció va protagonitzar durant la legislatura anterior del Parlament de Catalunya s’ha passat, des de la formació del nou govern de la Generalitat, a una inquietant deriva cap a l’assumpció com a propis de discursos que els nostres rivals polítics han fet servir històricament per combatre l’independentisme, i a la justificació d’algunes decisions en base a aquests plantejaments.”
(Declaració fundacional de Reagrupament.cat, 10/02/07)
82.“Sentint les gents d'Esquerra el relat de la traïció de Judes els hi escau cada cop més. Per justificar el pacte amb un partit absolutament espanyolista com el PSC (d'acord al llibre de Rafael Vallbona sobre un conseller d'Esquerra al primer Tripartit), Esquerra s'ha fabricat un argumentari subjectiu en el que òbviament, no es reconeix la traïció perpetrada. Vull ser benèvol (que no vol dir prendre per idiota a ningú) i admetre que de vegades els nostres actes estan motivats per idees equivocades i que aquestes idees ens porten a fer coses que, objectivament, són traïció. Esquerra vol que el PSC-PSOE, el principal partit espanyolista de Catalunya, deixi de ser-ho, vegi la llum del catalanisme i abraci la bandera independentista. Tal com Judes esperava que aquell Jesús que ell creia fermament que era el Messies, deixés de predicar l'amor i parar l'altra galta perquè empunyés l'espasa de foc i alliberés el poble d'Israel. Bé, doncs ni els espanyolistes es poden convertir, mercès a una traïció, en uns catalanistes, ni Judes havia entès la naturalesa del veritable missatge alliberador de Jesús, del Messies.”
(Elies 115, extret de l’article La traïció d’ERC. Blog anònim, 10/02/07)
83.“El tren d’ERC és ara a l’estació del present amb una indicació molt clara d’on representa que vol arribar. És un tren cap a la independència. Cap ambigüitat. Ho diu en un cartell molt gros. Però resulta que el tren està aturat i no es posa en marxa. No avança gens. Els seus conductors diuen que que quan es posi en marxa, en un futur més o menys indeterminat, correrà que volarà. Potser sí. Diuen que estan acumulant carbó o el que calgui perquè corri. Conviden tothom qui vol anar a la independència que hi pugi i estan contents que no hi pugin els qui volen anar a d’altres destinacions. Però el tren no es mou, de moment, i a estones fins i tot recula.”
(Vicenç Villatoro, extret de l’article Neopujolisme?. Avui, 11/02/07)
84.“Carod-Rovira diu una gran veritat quan afirma que, si el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut, possiblement només quedarà la via sobiranista. És una argumentació lògica, amb coherència, fins i tot amb un punt d’obvietat. (...) Només convé fer-hi dues observacions importants: la primera és que encara ningú no ha dibuixat mínimament com funciona, això de la via sobiranista. (...) Però el segon misteri que envolta l’enunciat del conseller de la Vicepresidència és molt preocupant: perquè és que tant jo com molts altres ciutadans ens pensàvem que la via sobiranista ja era el plantejament d’ERC. Vull dir que ja era el seu programa, el seu credo, la seva conclusió. O no ho hem entès bé, o els republicans ja fa més de quinze anys que propugnen la independència com a única sortida. El que és desconcertant, doncs, és que ara només es tracti d’una simple possibilitat en cas que els magistrats ens tombin l’Estatut (que, a més, havíem quedat que era un desastre). És que fins ara parlaven d’independència en broma?”
(Jordi Cabré, extret de l’article La via sobiranista. Avui, 12/02/07)
85.“El vicepresident Carod-Rovira divendres passat demanava patriotisme a l’oposició. Jo n’hi demano, sobretot, al govern, que per això mana i és qui més ha de defensar el país. Jo n’hi demano especialment a Esquerra que el 2006 i el 2003 ha tingut la possibilitat de fer un govern nacionalista fort i, en canvi, ha triat ser còmplice d’aquest PSOE que, amb bones paraules, ens escapça les minses quotes de poder que tenim. Pregonem independència però cada vegada som més a prop de Catalunya en miniatura.”
(Xavier Bosch, extret de l’article I dos ous durs!. Avui, 12/02/07)
86.“Catalunya participa, en els estands d’Espanya, en la fira de vacances de Brussel·les. (...) Mentre d’altres països com Irlanda, Croàcia, Brasil, Txèquia, Eslovènia i els països magrebins evidenciaven orgullosos les seves senyes d’identitat, la totalitat dels aparadors catalans no mostraven cap senyal d’identitat diferenciadora respecte els altres destins turístics espanyols. En els únics llocs que es pot veure una certa presència dels símbols catalans és en l’estand de “Catalaanse Pyrenéen”, dins de la zona dedicada als càmpings i en l’estand de l’empresa vitivinícola del Rosselló “Cellier des Templiers”, on onejava una gran senyera catalana.”
(Eurotribune, 13/02/07)
87.“ERC es prisionera de la apuesta que hizo en el 2003, de su expulsión del gabinete de Maragall y de su necesidad de mantenerse en el poder al precio que sea, incluso dando apoyo a una laminación autonómica por parcelas. A sus bases, la dirección republicana les cuenta que la sumisión a Montilla es una gran jugada, porque se trata de un periodo de ‘acumulación de fuerzas’ con vistas al día de la independencia. Lo importante para ERC ya no es el presente lleno de retrocesos, sino un mañana idealizado.”
(Francesc-Marc Álvaro, extret de l’article Tensión diaria. La Vanguardia, 13/02/07)
88.“No ens podem fiar gaire dels escriptors ni de la llengua per definir la identitat. Hi ha ‘aquesta massa moderna que mai ha participat en la cultura, i que absorveix les ideologies com si fossin cultura’, que és el que va fer Franco quan va convertir la religió en una política. Potser Carod-Rovira pensava en això quan parlava de ‘despolititzar la llengua’.”
(Emili Teixidor, extret de l’article El debat identitari. Avui, 15/02/07)
89.“A Catalunya no hi ha divergència de mètodes per assolir l'objectiu, sinó que la difusa i tronada frontera dreta-esquerra serveix per aixecar un mur insalvable entre CiU i ERC, a benefici del manteniment del centralisme d'Estat. ‘Dreta-esquerra? Centre-perifèria!’, va clamar Víctor Amela en una tertúlia al programa de Xavier Bosch a RAC-1 el setembre passat, tot parlant dels aeroports i de les eleccions catalanes. I és que les polítiques socials del govern tripartit no variaran (no podran variar) substancialment de les que ha dut a terme CiU.”
(Ramon Tremosa, extret de l’article Teoria de l’úlcera. Avui, 15/02/07)
90.“El nou vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha sintetitzat en un breu eslògan la filosofia que inspirarà la nova política lingüística del Govern de José Montilla: del que es tracta és de "despolititzar la llengua". En la seva compareixença davant del Parlament, Carod-Rovira va glossar el significat del seu eslògan per a la més gran intel.ligència dels diputats. Segons ell, una llengua que s'associa a una sola ideologia està condemnada a desaparèixer, i per aquesta raó el Govern de la Generalitat manté que el català ha de deixar de ser la llengua del catalanisme per ser la llengua dels catalans (i catalanes, fent un subtil homenatge "als bascos i les basques" de Juan José Ibarrretxe).
Sentint aquestes declaracions del conseller de la Vicepresidència la primera cosa que a un li ve al cap és la dita catalana de "roda el món i torna al Born". Després d'haver polititzat la llengua fins a extrems esper- pèntics (recordin el diputat Joan Tardà exasperant el president del Congrés, Manuel Marín, amb les seves pertinaces intervencions en català), ERC es remunta als temps d'Aina Moll, la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat. (…)
Més enllà de constatar la relativa ranciesa de l'eslògan de Carod, el que és verdaderament interessant és preguntar-se si això de despolititzar la llengua és realment possible. La idea sembla força atractiva, però en boca d'un polític conté una gran paradoxa. ¿Com és possible adjudicar a la política lingüística la missió de despolititzar la llengua? Aquesta va ser la reflexió del portaveu de CiU, Felip Puig, en el debat parlamentari: segons ell, en coherència amb el seu propi eslògan, el que hauria d'haver anunciat Carod és la supressió de la Secretaria de Política Lingüística. (…)
Però, en aquest cas, l'eslògan no s'acaba d'entendre, perquè afortunadament la llengua ja està força desideologitzada: ¿que potser no parla català tot el nostre espectre polític, des d'Esquerra i Iniciativa fins al PP? ¿Que potser Josep Piqué no és la prova vivent que es pot ser un espanyolista convençut i utilitzar habitualment el català? ¿Que potser Albert Rivera, el líder de Ciutadans, que per cert simpatitza molt amb l'eslògan de Carod, no parla mai en català?”
(Albert Branchadell, extret de l’article Despolititzar quina llengua?. El Periódico, 15/02/07)
91.“Miquel Pueyo presenta [el llibre] El fantasma de la mort del català. Potser és un prejudici meu, però em fa l’efecte que la tesi d’aquest senyor tindria més força si no ocupés el càrrec de secretari de Política Lingüística. Els polítics que són al govern ens han de vendre que les coses van bé, almenys fins que salten a l’oposició.”
(Eva Piquer, extret de l’article Bons i dolents. Avui, 15/02/07)
92.“La irrupció de l'exconseller Joan Carretero en el joc polític del país (fa unes hores ha estrenat la pàgina web www.reagrupament.cat), més enllà de visualitzar el tomb estratègic que ERC ha fet cap a plantejaments nacionalment menys agosarats, un xic desviats de la via sobiranista tan predicada, ha servit per evidenciar l'error de càlcul del partit en haver fet consellers del govern Montilla els seus dos líders carismàtics: Carod i Puigcercós. Formar part d'un govern et fa coresponsable de totes les decisions que es prenguin: des de no recórrer la llei de dependència que envaeix competències fins a haver d'entomar les provocacions competencials de la llei d'adopcions; actuar, o no, contra els okupes; empassar-se la MAT o haver d'anar al TC contra la tercera hora del castellà... Tot allò que surt bé és mèrit del govern, però tot allò que no hi surt també. No hi ha matisos entre els socis de govern: tots són coresponsables de tot. Si a tot això s'hi afegeix que Montilla vol donar al tripartit 2 un aire bàsicament de gestió, discret, anestesiat, sense èpica, sense soroll i políticament light, arribem a la conclusió que els partits que tenen o tenien projectes nacionals diferenciats no tenen marge per fer arribar la seva posició a la ciutadania. Esquerra s'ha quedat limitada de discurs. Li és impossible fer aflorar la seva opinió al marge de la d'un govern del qual formen part, però que no presideixen. Ningú, amb prou autoritat pública reconeguda, no pot erigir-se en l'opinió d'un partit que sempre havia sabut tenir veu pròpia sobre els grans temes del país. Això, de moment, només ho està fent un Carretero que no ocupa cap càrrec a Esquerra.”
(Josep Maria Torrent, Quan els partits perden l'opinió. Avui, 15/02/07)
93.“Encara hi ha qui sosté que, a pesar de tot, el procès d’elaboració i negociació del nou Estatut ha estat saludable perquè ha estat com aplicar una revitalitzadora dutxa escocesa a la política catalana. Més encara, molts dels que llavors van posar el carro davant dels bous, avui tornen a insistir que si el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut, gairebé haurem fet bingo, perquè a partir d’aquest moment posarem la directa cap a Montenegro. Angelets!”
(Agustí Colomines, extret de l’article Hi tenim dret, esclar. Avui, 19/02/07)
94.“He llegit en diversos llocs que conspicus polítics republicans (vull dir d’Esquerra), quan se’ls retreu la seva actual tebior en la reivindicació de les qüestions nacionals –o la seva adhesió aquiescent a l’anomenat “patriotisme social”-, engeguen a la veu crítica en qüestió l’insult “convergent”. (...) Dir-li a Carretero “convergent” –i, com a ell, a tots els que no ajupen el cap davant certs símptomes preocupants- resulta tan grotesc com inquietant. Inquietant perquè tots aquests polítics republicans d’avui haurien de tenir clar que, abans que ells, hi ha unes sigles històriques, i, abans que unes sigles, hi ha un país –un país que, en algunes qüestions vertebrals, viu un retrocés innegable.”
(Jordi Llavina, extret de l’article Les sigles. El Singular Digital, 21/02/07)
95.“L'exconseller Carretero va dir fa ben poc que no el preocupava pas que el PP tombés l'Estatut català. De fet, va dir que ens feien un favor als catalans, donat que aquest era un Estatut completament mutilat i desnaturalitzat. (...) Si la sobirania és en el poble, tal i com proclamen totes les constitucions dels països civilitzats, a l'Estat espanyol, en canvi, la sobirania la té el TC. El que caldria fer a partir d'aquí, si tinguéssim un president coherent, és també molt lògic. Retirar l'Estatut, com ja va fer el president Ibarretxe amb el seu pla, i tornar als plantejaments inicials. Tots els grups parlamentaris, units, haurien de fer saber a Espanya que o accepta l'Estatut del Parlament o Catalunya inicia un referèndum sobre la seva independència. La raó seria de pes: Si no podem fer avançar el nostre autogovern dins Espanya, ho hem de fer fora. Que siguin ara ells els que escullin. Potser en Carretero tenia raó.”
(Daniel Solano, extret de l’article L'Estatut de les mil retallades. Poliblocs, 21/02/07)
96.“Como suele ocurrir en la mayoría de los debates políticos, desgraciadamente, la desinformación es el mejor punto de partida para crear confusión y conseguir que los prejuicios sustituyan a las razones. (...) Como muestra, tenemos el reciente debate sobre el decreto que impone una tercera hora de castellano en nuestras escuelas. Efectivamente, la discusión está viciada de entrada al confundirse –intencionadamente- entre lo que es una invasión competencial y lo que es la cuestión del mejor o peor aprendizaje de una lengua. (...) Da la impresión de que lo que preocupa son las posibles consecuencias de la manipulación política del asunto lingüístico por parte del españolismo beligerante de derechas y de izquierdas –en este punto, se confunden y actúan a la una- y sus efectos electorales. De ahí que la reacción de ERC, cayendo también en la trampa del debate sobre la tercera hora, aún crispe más la estrategia del PSC de querer apagar el fuego, aun a sabiendas de que va a inundar la propia casa.”
(Salvador Cardús, extret de l’article El pertinaz debate identitario. La Vanguardia, 21/02/07)
97.“L’acte del 22 de març [de les principals agrupacions empresarials i professionals de Catalunya] demana que operin a l’Estat espanyol dos grans hubs, fet que a Itàlia ha beneficiat tant Milà com Roma i que ha estat un joc de suma positiva (beneficis per als dos jugadors) i no de suma zero (el que guanya un ho perd l'altre). La societat civil no es mobilitzaria si preveiés una decisió eficient i si se sentís representada pel govern català. La nova terminal del Prat no és una qüestió identitària sinó de gestió, però el president Montilla no exigeix transparència al govern central sobre els criteris de la seva adjudicació. El silenci és presagi de claudicació als designis dels alts funcionaris de l'Estat com va passar, per exemple, amb la negativa del conseller Castells a quantificar percentatges de participació d'impostos o a detallar mecanismes reguladors de la solidaritat en el finançament del nou Estatut. Per què es mobilitza la societat civil? Per no ser còmplice del president Montilla en la seva dòcil acceptació del centralisme i per elevar els costos a aquest govern català d'acceptar una decisió ineficient.”
(Ramon Tremosa, extret de l’article Per què es mobilitza la societat civil? 'Hub' intercontinental. Avui, 22/02/07)
98.“Qui és Josep-Lluís Carod-Rovira? Misteri. (...) Ara defensa l’Estatut que no volia amb ungles i dents i amenaça amb el sobiranisme si a Madrid el toquen. El sobiranisme, una amenaça? Que no és sobiranista, en Carod? Hi ha dies que sembla que sí i hi ha dies que sembla que no o no en parla, com hi ha matins que es lleva patriota i un altre matí es lleva patriota social i al tercer matí deixa que li llevin competències socials amb la llei de la dependència. Depèn.”
(Manuel Cuyàs, extret de l’article Carod mil cares. El Punt, 25/02/07)
99.“Si desconfiamos de las casualidades convenientes, habrá que maliciarse entonces lo peor con este ejercicio tan de moda que es convertir en broma y payasada todo lo que emprende y concibe Carod Rovira. Quienes sean, amigos o enemigos, pero el caso es que parecen perseguir un objetivo concreto, que es despreciar sus empeños con el desdén de ser simples cosas de Carod: ya se sabe, Carod se pone la nariz roja y, hala, circo de tres pistas. Y eso no es así, por que este hombre, a pesar de su aspecto sencillo, trivial y discreto, y detrás de su aparente falta de destreza y de un indisimulado interés por hacer pasar la astucia por inteligencia, es sin duda el más competente, capacitado y puede que hasta listo de cuantos lo rodean en su partido político, y aún de los cercanos.
La impresión es que Josep Lluís Carod Rovira no da puntada sin hilo, y que cuando saca adelante ese asunto del Diccionario Catalán y Sanscrito, no lo hace precisamente para que se rían la izquierda, la derecha y sus respectivos centros (centro izquierda y centro derecha)... Porque, ¿de qué se ríen?, ¿del diccionario?, ¿del catalán?, ¿del sanscrito?, ¿de Carod?...
Otro de los asuntos emprendidos por este político emprendedor ha sido lo de financiar cine pornográfico pero hecho en catalán, lo cual ha dado pie a que un más que discutible sentido del humor sobrevolara sobre ello, con especial pitorreo sobre las frases tópicas del género (que no reproduciré) y los gemidos en catalán. La Cultura es algo mucho más complejo e insondable de lo que muchos se creen, y los caminos para llegar a ella son angostos y ensortijados, y naturalmente por el angosto y ensortijado camino del cine pornográfico también se puede llegar al Conocimiento.
Pero no siempre utilizan sus amigos o enemigos el sistema rancio de reírse de él; a veces, no se ponen graciosos con Carod y sus cosas, sino absolutamente severos y picajosos. No tienen término medio. De repente se amohínan por que se ha llevado un séquito de veintiuna personas o, si se prefiere, de veintún altos cargos públicos, de viaje con él a la India, y utilizan eso para zaherirlo y acusarle de dispendio, sin tener en cuenta la cantidad de cosas y especias que se traerán a cambio; sin ir más lejos, ayer ya se publicaba que Cataluña será el país invitado a BioAsia 2008, lo cual servirá probablemente para formular un programa intermedio, algo así como de Franckfurt 2007 a BioAsia 2008.
Y no nos engañemos, nuestros políticos han de vivir de eso, de formular programas intermedios, de aparentar que se es, que se está, de darle apariencia al vacío. O sea, que Carod Rovira gasta, sí, pero también se gana su sueldo molestándose en semejantes asuntos tan favorables a dar la apariencia de que se es y de que se está, algo siempre crucial. En vez de eso, Carod podría dedicarse, como otros, a comer calçot y hacerse fotos con los paisanos y la parentela, que también da votos.”
(E. Rodríguez Marchante. Poca broma con Carod. ABC, 22/02/07)
100.“Ja em diran els senyors Carod i Mas què volen dir per ‘ens queda la via sobiranista’ o per ‘tenim llibertat d'elegir el camí cap al futur que creguem just’. Per a qui cregui que Catalunya és una nació -versió independentista, versió confederalista, versió no en tinc ni idea-, la via sobiranista, la llibertat d'elegir el camí cap al futur que creiem just són prèvies a la sentència, sigui quina sigui, del Tribunal Constitucional. I si ja és bèstia que per un sol vot en contra es pugui escarnir el resultat d'un referèndum, encara és més bèstia que, per un sol vot a favor del mateix tribunal, un sobiranista pugui considerar que ja cabem a Espanya o que ja anem pel camí que creiem just.”
(Salvador Cardús, extret de l’article Sou uns boques!. Avui, 23/02/07)
