AVANÇAMENT EDITORIAL: EL CAS CAROD VIST PER JOAN CARRETERO

Entrevista a Perpinyà

El dia 4 de gener de 2004, quan no fa ni un mes que en Pasqual Maragall ha promès el càrrec i tot just dues setmanes després que el govern ha pres possessió, Josep-Lluís Carod-Rovira, conseller en cap i president de la Generalitat en funcions s'entrevista en secret amb la cúpula d'ETA a Perpinyà. A final de mes la notícia de la trobada amb els terroristes es fa pública i, pressionat pel PSOE, Maragall força la sortida de Carod del govern. Dimiteix després de passar a ser conseller sense cartera i, per rebequeria, es presenta de cap de llista a les eleccions generals. A la conselleria ningú no en sap res, esclar. La primera notícia la té el conseller quan va cap al despatx. És un dilluns al matí quan es fa pública. El conseller es queda de pedra. Al cap de pocs minuts li truquen i li diuen que vagi immediatament cap a Villarroel, la seu nacional del partit, que s'han de trobar tots els consellers d'ERC allà urgentment. Hi arriba el primer. El fan passar a la sala de reunions, sol amb els seus pensaments. S'està d'encendre un cigarret, perquè fa quatre dies que ha entrat en vigor la llei del tabac i no recorda que hi hagi cap excepció que permeti fumar en locals tancats ni encara que sigui en una situació d'emergència com aquesta; o sigui que passeja nerviós al voltant de la gran taula comptant les passes, les rajoles, les cadires que hi ha al voltant i el nombre de watts que poden consumir les bombetes que il·luminen el recinte. El segon a arribar és en Carod. Els dos homes sols en aquella sala anodina, és digne d'una obra de Harold Pinter. El conseller, que està molt nerviós encara que intenti dissimular-ho, fent gala del seu habitual escàs dot per a la diplomàcia, dispara primer:

-Això que diu la ràdio és veritat?

-Sí.

-Però, ja estaves al govern?

-Sí, sí.

I en aquell instant pensa: "Toca't els nassos, quin embolic tindrem ara". La conversa s'acaba allà; poc després comença a arribar gent.

"Vés a saber amb qui va parlar -diu en una reunió posterior que té al departament amb la seva gent de confiança-, perquè es veu que eren uns paios encaputxats, o sigui que mai no se sabrà del cert. Ens equivoquem si pensem que podrem aguantar les envestides polítiques i mediàtiques que es derivaran d'aquesta notícia i fer veure que no passa res".

A la reunió a Villarroel hi ha tots els consellers d'ERC i tot l'alt comandament del partit. S'acorda que no presenti la dimissió i que cal aguantar el xàfec sigui com sigui. Se'n va a Palau i, quan torna de la reunió amb en Maragall, diu que li ha presentat la dimissió i que l'altre no l'hi ha acceptat. Però l'endemà el president es lleva amb l'altre peu i sí que li accepta la dimissió; ja tenim la crisi servida. En Carod és desbordat per les circumstàncies. Amb aquella estratègia contradictòria l'únic que es fa és entrar en una roda d'absurds. De Harold Pinter passem a Ionesco. L'endemà, quan en Maragall li exigeix que dimiteixi torna a haver-hi una reunió, aquest cop al Palau. És la primera vegada que se sent dir a en Carod:

-Però m'he equivocat en alguna cosa?

Quan veu que ningú no li contesta, el nostre conseller agreuja el seu to de veu i, dirigint-se al seu líder, li diu:

-Crec que t'has equivocat greument perquè no podies anar a parlar amb ETA ni com a conseller en cap ni com a secretari general del partit. A aquests llocs hi van intermediaris, advocats o mitjancers acordats per ambdues parts.

Una estona després es decideix la sortida del president d'ERC del govern de la Generalitat. Crec que ningú de cert pes dins ERC no li ha fet mai cap crítica. Sé d'un militant de Lleida que m'ha assegurat que ell l'hi ha dit, però no sé si l'executiva li ha dit mai res. Jo crec que no. Per motius diversos costa fer una autocrítica severa i parlar a fons del tema. La substitució d'en Carod per en Josep Bargalló, llavors conseller d'Educació, és acordada per la direcció. Amb la resta de consellers no s'ha de pactar, si més no la direcció no els demana l'opinió. Passat el temps, l'opinió que el nostre protagonista té d'en Bargalló és que es plega massa als desigs dels socialistes. No vol la confrontació. Però hi ha moments en què no queda més remei que defensar el que tu creus caigui qui caigui.