Això és el que passa en aquest país i més clar no es pot dir. Gràcies sr. Miró i Ardèvol.
CATALUNYA, ENTRE EL COL·LAPSE I LA CRISI
per Josep Miró i Ardèvol (Fòrum Libertas, 25-07-2007)
El que està succeint a Catalunya, sobretot, a Barcelona i la seva àrea metropolitana és una cosa realment escandalosa que escapa de tota mesura i que en una societat menys desvinculada ja hagués donat motiu a una insurrecció cívica.
Ara es compleix un any d'un succés tercermundista en el segon aeroport d'Espanya. Els treballadors de terra d'aquella instal·lació, preocupats perquè Iberia no havia guanyat el concurs que presta dits serveis, van ocupar l’aeroport i concretament les pistes, bloquejant al llarg de pràcticament tot un dia, les instal·lacions.
Els avions no podien enlairar-se ni aterrar i desenes de milers de persones van veure frustrats els seus viatges i en alguns casos les seves vacances. Això va ser un dur cop per a la imatge de la ciutat com centre de negocis i turístic. Sobretot, per al primer, perquè en relació al segon cal dir que la gran afluència de visitants de Barcelona és cada vegada més d'un perfil motxiller, que gasta poc i consumeix molts serveis públics, i a aquest tipus de turisme li importa poc successos com el narrat.
Ha transcorregut un any i d'aquell tremend succés no s'ha resolt res. No hi ha responsables ni culpables. I la forma de commemorar-ho ha estat amb una monumental apagada. Al llarg de tot un dia més de mitja ciutat de Barcelona va quedar sense llum.
Els hospitals van haver de detenir totes les seves operacions programades, les visites d'especialistes, el transport públic es va ressentir al llarg de tota el matí, els semàfors van deixar de funcionar, les empreses van quedar incomunicades, ni telèfon, ni fax, ni Internet, i els mercats i tot tipus d'establiments que utilitzen elements peribles han hagut de llençar-los per falta de conservació. Aquesta gran avaria va ser inicialment provocada pel trencament d'un cable de la Red Espanyola.
La gran qüestió, que ningú ha respost encara, és com el trencament d'un sol cable pot desencadenar un fenomen en cadena que acaba danyant fins a sis subcentrals distribuïdores. Com si no existissin mitjans tècnics capaços de tallar la caiguda en cadena.
L'avaria manté els seus efectes fins a 48 hores després d'haver-se produït. El dimecres 10.000 abonats dels més de 100.000 inicials continuaven sense llum. Un abonat significa un nombre variable de persones, com a mínim una família, tres, i un nombre major d'afectats quan es tracta d'establiments de concurrència pública.
L'impacte econòmic és tremend però l'impacte sobre la moral dels ciutadans, l'autoestima i la confiança en els seus polítics encara és major. Perquè no hi ha res més depriment que veure a l'alcalde, Hereu, o al Conseller d'Economia, Castells, -el President de la Generalitat es troba en parador desconegut- convocant a la premsa una vegada i una altra, per a comportar-se com un veí més. És a dir, queixar-se, dir que això no pot ser, i que cal saber el que ha passat.
Naturalment, si les nostres autoritats adopten el mateix paper que qualsevol dels afectats estem francament malament, perquè ells cobren per a altre tipus de tasca, per a gestionar els conflictes i els problemes i informar de solucions concretes i respostes pràctiques, cosa que s'ha fet en escassa mesura.
Però tot això és ploure sobre mullat. Fa més d'un any que el sistema de rodalia de RENFE és un immens caos. És impossible saber si un tren arribarà a l'hora o no, i alguns dies si ni tan solament sortirà. Els retards poden oscil·lar entre la mitja hora i tres o quatre hores per a recorreguts, de 20-40 quilòmetres. És una situació, també en aquest cas tercermundista, que s'ha anat perllongant i perllongant, sense que s’adverteixi millora alguna.
Cal recordar que els trens de rodalia serveixen a una població que supera de llarg els tres milions d'habitants i que mou a centenars de milers de persones, que estan vivint una situació kafkiana perquè en molts casos no hi ha substitut del tren i utilitzar el cotxe per a entrar en la ciutat significa no tenir on aparcar-lo, per les zones verdes, o ficar-lo al llarg de la jornada laboral en un aparcament de pagament, alguna cosa realment impossible de dur a terme cada dia.
Però hi ha encara més coses que copegen Barcelona. L'incomprensible túnel de l'AVE pel centre de la ciutat, quan existeixen altres solucions molt més raonables, ha aixecat en peus als veïns i a molta més gent, perquè aquest traçat, a més, passarà a menys d'un metre dels fonaments de la Sagrada Família, Patrimoni de la Humanitat, declarada primer monument de Catalunya i el lloc més visitat pels turistes al llarg de l'any. De res han servit, i això és realment molt greu des del punt de vista de la salut democràtica, que el Ple de l'Ajuntament en una insòlita concordança de vots de PP-CiU-ERC, rebutgés el traçat.
Com es veu es tracta d'un problema transversal que supera les diferències entre partits. Solament el partit de l'alcalde, Hereu, PSC-PSOE i el seu partit satèl·lit, IC, van votar en contra de suspendre el traçat pel centre. La gravetat del cas, des del punt de vista del funcionament de les institucions democràtiques, és l'afirmació del propi alcalde que diu que aquest acord del plenari municipal no l’obliga a res. És un precedent terrible perquè si la voluntat de l'òrgan que expressa l'opinió de la ciutat és ignorada en les seves decisions per la primera autoritat municipal, és a dir per l'executiu, la democràcia, almenys a Barcelona, ha quedat ferida de mort.
La democràcia representativa manca de valor. Tot això diu molt poc a favor de l’actitud del socialisme català i espanyol que accepta aquest tipus de comportaments. I encara més i com burla a aquesta representació dels ciutadans de Barcelona, ADIF, l'òrgan gestor de les infraestructures ferroviàries, licità el túnel de Barcelona als tres dies del “no” del Ple Municipal. Un organisme de l'administració té més poder que la decisió de qui representen a la ciutat. Quin sistema democràtic és aquest?
En el mentrestant ja van anunciar que l'arribada de l'AVE a la frontera, qüestió essencial per a l'economia del país i per a potenciar tot el corredor mediterrani, trigarà tres anys més. Al mateix temps que l'aeroport contínua sent un caos organitzat i el port de Barcelona es troba asfixiat perquè el seu creixement en metres de moll no guarda parangó amb les infraestructures de comunicació especialment de ferrocarril, que el serveixen.
Després de tants anys està sense resoldre el transport de mercaderies per tren en ample internacional, del port a la frontera, un simple tram de 160 km. Com està sense resoldre el fet que la carretera N-2 que uneix Barcelona amb València, sigui l'única d'Espanya que no s'ha transformat en autovia i mantingui les característiques, més o menys retocades, de les prehistòriques característica del pla REDIA, o que la línia de ferrocarril, també entre Barcelona i València, que forma part de l'eix mediterrani, el que registra major intensitat de tràfic, està format en part del seu recorregut per una sola via per la qual circulen multitud de trens en ambdós sentits.
Tot això dibuixa un panorama tremend, que té i tindrà profundes conseqüències econòmiques, perquè tot això són incidents d'un sistema que es troba col·lapsat per falta dels suficients recursos perquè pugui suportar les càrregues de persones, vehicles, mercaderies, energia, elèctrica, que demanda. Però és també un gravíssim problema polític, que ja va començar a apuntar-se amb les taxa d'abstenció, deu punts superiors a les espanyoles.
En tot això l'única cosa clara és que totes les administracions implicades, i tots els subjectes polítics més responsables, són socialistes. El joc de passar la pilota a uns altres és impossible. L'Ajuntament, la Generalitat i el Govern central, són socialistes. Ho són els responsables de transport i energia i encara més, han estat catalans els dos últims ministres d'Indústria i Energia. Clos ara, i abans Montilla, l'actual i desaparegut president de la Generalitat.
Cap comentari 
Recomana TWT
Creant opinió
Envia cartes al director
