DAVID MADÍ, DEMOCRÀCIA A SANG FREDA

Recull de frases significatives del llibre que va sortir ahir a la venda:

“Catalanisme, nacionalisme català, independentisme i sobiranisme són accents del mateix”.

“Catalunya, com a país, com a nació, com a societat, com a economia, seria molt probablement millor si assolís l’estatus d’Estat”.

“Sense voler ofendre ningú: serem un suburbi de Madrid o serem l’Holanda o la Irlanda de la Mediterrània”.

“En aquest país existeix un bipartidisme peculiar: catalanisme o equerres (...). No hi ha possibilitat d’establir un govern de dretes a Catalunya. L’espanyolisme ha trencat aquesta possibilitat”.

“Mas havia fet declaracions que venien a proposar una relació més estreta entre les dues forces de la llavors coalició nacionalista. Si en aquell moment Duran hagués acceptat la fusió entre els dos partits, el seu camí cap a la candidatura a la presidència de la Generalitat hauria estat, molt probablement, imparable”.

“La fina ironia i l’agilitat dialèctica del dirigent republicà, que avui són una ganyota de Dorian Gray, van portar Carod a fer una proposta d’acord al mig d’una furibunda onada de retrets a Jordi Pujol. En aquella ocasió, tal com havia quedat amb Mas i Duran, el president portava la rèplica escrita, com fa quan vol ser molt precís, en els termes exactes amb què volia deixar la porta oberta a un acord amb ERC. Però el grau de crueltat i provocació de Carod van frustrar aquella oferta, que potser –mai no ho sabrem- hauria pogut canviar la història. Senzillament, Pujol va correspondre a les ofenses de Carod-Rovira i el va engegar”.

“Els republicans se la van espolsar (l’oferta de CiU) de sobre en uns quants segons, exactament quinze, segons el seu líder. L’argument que va fer servir Carod per refusar-la allà mateix va ser que era massa tard perquè ERC salvés CiU; que ells estaven creixent molt, i que els convenia que CiU estigués com més aculada amb el PP millor. Tot plegat, grans arguments de país, com es veu”.

“L’operació Pere Esteve, i la plataforma que es va muntar amb el nom de Catalunya 2003, era una operació pactada secretament amb ERC i a benefici de les aspiracions electorals dels republicans, i sospito que molt probablement finançada pel PSC”.

“Maragall, i en això no és diferent de molts socialistes, ha estat un mestre de fer servir la mentida com un instrument més de treball. Els socialistes no tenen límits en l’ús que fan de la mentida”.

“Iceta és de les persones més brillants de què disposa el PSC. M’atreviria a dir que, de l’actual equip de Montilla, és l’únic que té condicions per jugar a primera divisió”.

“El seu món (el d’ICV) no deixa de ser el reagrupament de les deixalles del comunisme, i hi ha una pulsió profundament antidemocràtica. En el fons, per a ells, portar-nos a la fiscalia amiga que dirigia l’exmilitant del PSUC José María Mena no era sinó un succedani de la seva autèntica pulsió, que hauria estat tancar-nos a la txeca del carrer de Sant Elies com feien els seus correligionaris durant la guerra civil”

“Montilla es va presentar al Parlament per a trencar les negociacions. El llavors ministre va cridar al president de la Generalitat a capítol en un despatx. Però va topar amb un Maragall absolutament decidit a obtenir un pacte per a l’Estatut a qualsevol preu, fos com fos, i això passava per un acord amb CiU i Artur Mas (...). En aquesta cojuntura, qui va salvar l’Estatut va ser Pasqual Maragall. Però no tinc cap dubte que això, aquell mateix dia, va representar la sentència de mort política del PSC”.

“(...) Maragall va voler tirar endavant la remodelació del Govern, que feia aigües per tot arreu, per donar entrada novament al breu primer conseller en cap del Tripartit. Quan va comunicar a Carod que, per culpa de la violenta reacció contra l’Estatut i el fantasma de Perpinyà, no el podria tornar a nomenar conseller en cap, els republicans van córrer a realinear-se amb Montilla per impedir la remodelació. Un fet insòlit en democràcia, que demostra que ni Carod no Montilla saben el que és un president de Catalunya”.

“La dona de Carod-Rovira feia saber als catalans que el seu marit era un magnífic amant. Quan ho vaig llegir, em va venir al cap una frase mítica de Miquel Calçada, Mikimoto, al mític ‘Pasta Gansa’, en què després de la secció sobre ‘la monòtona vida sexual de les tortugues’ seguia la història del Nano Zombie, no sé per què ho vaig associar”.

“Imaz és un home que la política no s’hauria de perdre”.

“Com a director de campanya sabia que era evident que em tocaria el rebre, tant internament com externament, pensava acceptar-ho amb una serenitat espartana (...). El reduccionisme polític porta sempre a buscar un culpable i aquest, òbviament, era jo”.

“Catalunya va lliscant, pendent avall, per la dolça decadència”.

“La societat catalana està assedegada de lideratge, i el catalanisme ha d’assumir aquest lideratge, és la seva primera funció”.

"Hi ha dues principals actituds humanes que em commouen per la seva raresa: la generositat i la bondat".

"Hi ha dues principals actituds humanes que m'irriten per la seva abundància: l'enveja i la manca d'ambició".