QUI ÉS XAVIER VENDRELL?

Qui millor algú que ha patit en les seves pròpies carns les pràctiques mafioses de Vendrelleti per explicar-nos-ho. La setmana passada vam poder gaudir a les pàgines de l'AVUI una colla de retrets que es feien Pilar Rahola i Xavier Vendrell. La polèmica va originar ràpides respostes i ara que la cosa sembla haver-se calmat és necessari que deixem aquí constància dels apunts que Pilar Rahola va fer de Xavier Vendrell per conéixer millor qui és el número 3 d'Esquerra:

« Que una persona que comença la seva vida pública posant bombes acabi escrivint un llibre és un èxit de la democràcia. En el cas que ens ocupa, a més, l'èxit és la constatació de la intel·ligència amb què Àngel Colom, Carod-Rovira i altres dirigents de l'època van saber crear les condicions per acabar amb la temptació violenta, i així donar sortida als que obtusament s'hi havien capbussat. Dic tot això perquè, a diferència dels amics que se'n foten, personalment celebro que Xavier Vendrell es dediqui a la literatura. És bo que el xicot, entre conspiració política i parlamentària, aprengui a elaborar un text de selectivitat. Tal vegada s'anima i s'apunta a la UNED per treure's un títol. Però com que aquests mateixos amics em diuen que en Vendrell torna a dedicar-me bestieses, i com que la paciència bíblica colomina no decora les meves virtuts, he decidit que explicaré alguna cosa. No del llibre, sinó de la llarga crònica de difamació que alguns vàrem patir i que, segons sembla, encara no es detura. El que pugui dir el pamflet actual no serà pitjor que les mentides que circulaven per ERC sobre les nostres vides, gràcies a la bona feina dels soldats del Puigcercós, amb en Vendrell de sol·lícita madame. Tampoc no serà pitjor que algunes de les acusacions que ens varen formular quan vàrem viure la crisi. Han dit tantes bestieses sobre l'Àngel Colom, sobre mi i, globalment, sobre la gent que va anar-se'n d'ERC que probablement l'actual bomba fètida deu ser un joc floral. Però és curiós això de la psicologia. A vegades hom decideix dir prou amb una esgarrapada, després d'haver patit grans ferides. Aquestes són, doncs, algunes de les coses que he decidit dir en veu alta, bo i avisant als lectors que no diré tot el que sé, perquè encara em resta estima pel vell partit de la meva família. I perquè no tothom que està a ERC va participar del fangar de la baixa política. Aquest respecte em fa desar al calaix els aspectes més sòrdids d'una llarga i immoral guerra bruta. »

Pilar Rahola, Vendrell quin tortell, a l'AVUI del 14/06/2007

« ANEM, PERÒ, A LA SUBSTÀNCIA. Una de les calúmnies més repetides pels xicots de Puigcercós és que els diputats, regidors i càrrecs que ens en vàrem anar d'ERC vàrem deixar deutes milionaris, i que el partit va sobreviure de miracle. El que no diuen és que ERC arrossegava un gran deute de l'etapa anterior, i que l'Àngel va lluitar per aconseguir ajudes financeres, pal·liar els números i pagar les campanyes electorals que havia d'afrontar el partit. La situació econòmica d'ERC, al moment de la marxa, era responsabilitat de la cúpula, Carod i Puigcercós inclosos, i ara fan creure que es van trobar un partit endeutat. Però si eren els que tenien firma! Però si sabien les xifres! Però si eren els que dominaven els pressupostos! I ho dic amb la tranquil·litat de no haver tingut mai res a veure amb les finances d'ERC. A partir d'aquí, varen anar inflant una bola repugnant que intentava, de forma implícita, titllar-nos de lladres. Tot valia per destruir-nos, i així patírem una campanya que mai no ha patit cap altre procés polític semblant. No la van patir Cristina Almeida i López Garrido quan marxaren d'IU, es quedaran al grup mixt i continuaren fent política. No la patinen els d'EA quan s'escindiren del PNB, ni el PCC quan ho feu d'IC. I tots ells mantingueren els càrrecs públics, perquè van creure que tenien el dret de mantenir la vida política que havien bastit. A diferència de tots aquests, els centenars de persones que sortírem d'ERC per crear el PI -error que, altrament, reconec sense embuts-, farts de la guerra bruta, vam topar amb uns líders del partit sense cap altra moral que la cacera al dissident. En aquest terreny brut, fangós i sòrdid, Vendrell era el rei de la bassa. Un apunt rellevant: el PI el vàrem finançar desenes de persones que vam acceptar un deute bancari personal, que va sobreviure a la pròpia aventura del partit. Pel bon nom dels companys que feren l'esforç, no puc permetre les brutícies que vomita en Vendrell a la memòria d'aquells anys. Però hi ha molt més i, fidel al compromís, obro una mica més la finestra. Per exemple, l'homofòbia que decorava la major part de les maldats que corrien sobre alguns líders. Tinc al pap moltes dites de Vendrell sobre això. Per exemple, l'integrisme català, que ratllava sovint la bestiesa. Sempre ho vaig adjudicar a la gran escola de tolerància que fou Terra Lliure... I, posats a parlar, també podria detallar què pensa en Vendrell d'algunes violències "legítimes", contra les quals sempre em vaig pronunciar. Podríem fer uns quants llibres, estimat Folch, amb les anècdotes que acumulo. »

Pilar Rahola, Vendrell al clatell, a l'AVUI del 16/06/2007