EL MUNDO OBTÉ UNA RESSONANT VICTÒRIA SOBRE EL PAÍS A CATALUNYA

Avui farem de Salsa Rosa tot i ser un gènere en el qual no estem gaire avessats. Tot sigui pel pobre Xavier Vidal-Folch.

Tota una vida complint el catecisme del bon progre, i ara que enfila les acaballes i és un home d'edat provecta, li passa una cosa tan pròpia de la votant del PP Corín Tellado, com que el plantin al peu de l'altar. Per calmar la seva consciència ferida de progre (no sabem si la del mascle), com a mínim ha estat ella qui l'ha deixar "compuesto y sin novia", per dir-ho en l'idioma que domina millor. Una dona d'avui.

En la seva ja llunyana joventut, l'actual director d'El País a Catalunya es va deixar endur per la mala consciència de classe. Devia ser l'últim cop que va recordar tenir una cosa anomenada consciència, però el cas és que es que venint de la dreta burgesa i espanyolista va apuntar a una secta comunista anomenada Bandera Roja. Allà es va convertir en el que Francesc Marc Álvaro va descriure magistralment com "un assassí de Franco": un d'aquells progres que porten trenta anys vivint de la faula que ells van matar en Franco, vivint una vida de perills a l'oposició. En el cas dels Banderes, com a maoistes que eren, "un cuento chino".

En realitat, es dedicaven a fumar porros i a sortejar els tamborets del Bocaccio, una activitat de risc amb les trompes que portaven. I Vidal-Folch es va dedicar a algunes coses més, i així es va guanyar l'apel·latiu de Porkys a Bandera Roja per la seva voracitat sexual, en el que va ser una de les revelacions més celebrades del llibre d'Alvaro. I és que amb el seu aire d'aristòcrata desclassat, Vidal-Folch se les enduia de carrer i passaven per la pedra en nom de la lluita de classes. Eren èpoques en que si no havies llegit El arte de amar i no havies vist La batalla de Chile (200 minuts sobre Allende!), no hi havia qui fes un clau. I Vidal-Folch s'ho llegia tot!

Van passar els anys, el "desencanto", la victòria de Felipe i el que l'Álvaro en diu "el gran orgasme col·lectiu dels Jocs Olímpics". Aquells revolucionaris de saló es van anar conformant amb anar venent a la menuda la seva èpica antifranquista, i anar justificant el fet que cada cop vivien millor, oblidats els ideals col·lectivistes. Això sí, Pujol i Catalunya continuaven essent una cosa antiga, el Papus, una anomalia històrica, un accident, una burla cruel que els havia fet la història. L'espanyolisme el va mantenir viu.

Vidal-Folch havia perdut la joventut, els ideals i la dignitat, però no pas la gana. I a les portes de la vellesa es va sentir reverdit per l'amor d'una jove col·lega de professió: la periodista de successos de La Razón Xiana Siccardi, italiana de nom exòtic, ulls embruixadors i rares costums. "De dretes, però espanyola al capdavall i noi, quina dona", devia pensar en Xavier. I, malgrat que es porten més de trenta anys, la cosa va anar tirant. Fins que al punt que el provecte Vidal-Folch es va decidir a fer el que havia jurat que mai repetiria: passar per la vicaria. Vidal passejava la Siccardi com un trofeu entre els seus vells amics (en tots els sentits) de la progressia. A la nit electoral de l'1 de novembre de 2006, se'l va veure molt ufanós ostentant la Siccardi a l'Snooker, on tots els periodistes es reuneixen per comentar la jugada després de les eleccions.

Mentre, la Siccardi es va haver de buscar la vida. I, cansada de les misèries de La Razón a Catalunya, va canviar, tot i que no gaire, i va anar a petar a la redacció catalana d'El Mundo. I, en un gest que fa honor a la dona alliberada que és, la única mena de dona amb qui un progre de debò com Vidal Folch es podria casar, l'ha plantat al peu de l'altar, quan faltava molt poc per un enllaç que havia de reunir el bo i millor de la progressia i l'espanyolisme catalans, en un maridatge que ho havia de tenir tot.

Resulta que la Siccardi va caure en braços d'un jove redactor d'El Mundo, amb qui naturalment no es porta trenta anys i que no té més passat que futur. Un col·lega dels succesos com ella, que ha guanyat per al diari de Pedro J. Ramírez la batalla definitiva, no pas "la de Chile".

Mentre, el pobre Xavier encara es palpa preguntant-se què ha passat, la Siccardi ha actuat com una dona "de rompe i rasga". I és que "la española, cuando besa, besa de verdad".

Des d'aquí proposem a Pedro J. que condecori el seu jove tinent per haver conquerit una posició vital a l'enemic. A la Siccardi, per molts anys. I al Xavier, que vagi a donar lliçons de com s'han de fer els diaris (com aquelles que va recomanar a l'Avui en el cas Iu Forn) perquè de com s'han de fer altres coses es veu que s'ha quedat en el darrer tango a París. I a les noves generacions els hi va més la marxa, Xavier.